“Les pantalles han triturat els esforços que havíem fet en salut mental”

Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

Cada dia, el psicòleg clínic Francisco Villar tracta amb infants i joves que han intentat suïcidar-se; una tasca dura i molt complexa, que en un principi, reconeix, no volia fer. Són hores i hores que Villar ha dedicat a parlar i escoltar a aquests adolescents que arriben al Programa d’Atenció a la Conducta Suïcida del Menor, a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona —que ell coordina—, i una cosa té molt clara: l’accés i abús a les pantalles i les xarxes socials tenen molt a veure amb l’augment de les conductes suïcides i l’empitjorament de la salut mental dels menors d’edat, la primera causa de mort dels quals és el suïcidi.

Per donar respostes davant aquesta realitat, Villar ha publicat fa pocs mesos Morir antes del suicidio (Herder, 2023), però recentment també sortirà a la llum un nou llibre —Com les pantalles devoren els nostres fills— que el psicòleg ha escrit davant l’emergència que viu cada dia a l’hospital i per a la qual fa una proposta: cal prohibir els mòbils en els menors de 16 anys. “M’hauria agradat continuar parlant de com abordo jo el suïcidi, com xerro amb els infants, però davant el que veig cada dia a l’hospital, m’he vist obligat a fer aquest segon llibre”, ens confessa.

Per què s’ha vist obligat a posar el focus sobre les pantalles?

Les pantalles han triturat els esforços i els avanços que havíem fet en salut mental. Ho estic veient i sento molta impotència. Amb l’accés a les xarxes socials han augmentat les vies d’assetjament, provocant dolor i patiment en els nanos. També pateixen deteriorament crònic, perquè estan perdent la informació de l’altre, la comunicació no verbal, que és essencial per entendre les emocions. Si no volen menjar i els hi donem un mòbil, i els hi estem robant recursos: l’infant pensaria una estratègia, faria una rebequeria. Però així passa a estar en una posició passiva, i quan hagi de resoldre coses que li van passant, no podrà fer propostes. Les pantalles estan buidant els infants de totes les oportunitats per desenvolupar-se; són clarament una interferència, perquè et treuen oportunitats per experimentar i entendre’t amb el món.

Com els afecta?

Un nano quan és petit es mou perquè s’avorreix. Ell mira, i si no hi ha res que l’estimuli, es mou, i fa una proposta al món a través del moviment, i el món li premia amb nous estímuls. Si tots aquests estímuls et cauen com un canyó a través de la pantalla, es trenca la teva relació amb el món. T’estan robant tot això en edats molt primerenques! Veiem nanos de 19 i 20 anys que se senten buits. Venen sense recursos, sense ganes de viure perquè no tenen cap anhel. Diuen que estan avorrits, però estan tips de tant estímul, estan col·lapsats.

“Les pantalles estan buidant els infants de totes les oportunitats per desenvolupar-se”

Hi ha una relació evident, doncs, entre l’empitjorament de la salut mental entre els adolescents i les pantalles?

Està comprovat, tal com apunten tots els informes internacionals, que els nanos d’ara tenen pitjor salut mental, i està relacionat amb l’ús de pantalles. Per exemple, si jo no li veig la cara al meu pare, perquè estic mirant una pantalla, no puc tenir la capacitat de gestionar les emocions, ni de veure a l’altre. És el que s’anomena l’atenció conjunta: li presento el món al meu fill, i l’acompanyo perquè el pugui entendre. De fet, quan tu treus les pantalles, que actuen com un contaminant, la vida sorgeix. Les grans tecnològiques saben que els seus productes tenen molt més impacte en l’adolescència que en l’edat adulta, perquè els infants no tenen la capacitat de renunciar: la pantalla se’ls menja. També pateixen pèrdua de son perquè estan fins molt tard mirant el mòbil, cau el rendiment acadèmic i l’estat d’ànim, provoca sedentarisme...

Patiran seqüeles molt greus?

Els companys dels Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) em comenten que ja atenen infants amb funcionaments que coincideixen amb l’autisme, perquè tenen problemes amb la interacció i la comunicació amb els altres. Amb ells fan dos mesos d’abstinència de pantalles per poder fer una valoració acurada i real. Això està directament relacionat amb la privació d’oportunitats d’interacció que pateixen a causa de les pantalles. També passa amb els trastorns de la conducta alimentària (TCA); quan es fa una reducció d’Instagram, les noies amb idees d’aprimar-se milloren.

Vostè fa front cada dia al suïcidi en l’adolescència. Quan tracta amb un noi o noia que ha intentat matar-se, com fa per tornar a intentar que recuperi l’anhel de viure?

La prevenció en suïcidi és molt clara en els seus objectius. El suïcidi és una història de dolor i de desesperança, i el que fem és intentar alleugerir el màxim possible la situació que estigui vivint el jove. Cal també que la persona vegi que es faran esforços per canviar el que li està passant. Després cal proposar estratègies per poder disminuir aquest dolor, cal treballar l’esperança, i reconèixer el que està passant, poder dir-li que l’adolescència és una merda, però que hi ha coses que es poden fer per millorar.

“Cal que sàpiguen que mai ningú estaria millor sense ells, que els acompanyarem i ens farem càrrec d’ells”

I quin paper juga l’entorn: família, amics, escola?

Treballar la vinculació és fonamental. Cal que sàpiguen que mai ningú estaria millor sense ells, que els acompanyarem en aquesta etapa i que ens farem càrrec d’ells. Per això cal incrementar la xarxa de protecció i de prevenció al suïcidi d’aquesta persona, que sàpiguen —família, amics i mestres— que aquesta persona està en un moment de vulnerabilitat. De vegades costa entendre el suïcidi: com t’has de suïcidar amb la família tan maca que tens, o amb els amics que tens? Moltes vegades la persona que se suïcida ho fa perquè creu que tothom estaria millor sense ells.

Algunes de les darreres morts per suïcidi entre els joves a Catalunya estaven relacionades amb l’assatjament escolar. Creus que les xarxes només han fet que amplificar aquesta problemàtica?

La dimensió que té ara la violència no té res a veure amb abans: a mi m’arriben a l’hospital infants que han patit cyberbullying, i si no tinguessin accés a la tecnologia la cosa no hagués arribat tan lluny. Ho veig cada dia amb ells. No és suficient motiu per poder dir prou? Sembla que no. Tenen accés a continguts violents i horrorosos, és aberrant. Els acaben insensibilitzant i toleren imatges davant les quals nosaltres retiraríem la mirada, perquè ens impactarien. Ells, a poc a poc, s’han acostumat.

Aquests dies justament s’està parlant molt de la facilitat que tenen per accedir a porno molt agressiu.

El 20% dels nanos de vuit anys visiten pornografia... Aquest infant té destruïda la seva vida sexo-afectiva. Les noies busquen en la pornografia el què s’espera d’elles en una relació sexual, i aguanten coses clarament intolerables. La transmissió de valors ha deixat de recaure en les famílies i les escoles. No la fem nosaltres, les fan les pantalles, i veus a famílies alarmades amb els comportaments dels seus fills, i no entenen el perquè.

També alerteu sobre l’accés a mètodes de suïcidi. Han empitjorat amb les xarxes socials?

Això és una lluita general. Amb les xarxes socials les temptatives han incrementat i també ha pujat la gravetat i la letalitat. Llavors cal fer un entorn segur: les famílies que saben que el seu fill està passant per un mal moment, i que ha verbalitzat que la vida no val la pena, ha de posar sota clau el calaix de la cuina, per exemple. Cal prendre’ns-ho de debò.

Però el fet que hagi pujat el nombre d’infants que finalment se suïcida, un 32% segons diferents informes, així com les ideacions, significa que el sistema no dona resposta quan ha de fer-ho?

No podem lluitar contra aquest gegant de les pantalles. Si fa deu anys m’haguessis preguntat què necessitàvem per fer la prevenció al suïcidi, et diria moltes de les coses que ja estan implantades. Ara tot ha empitjorat. Fem tot el que podem, però estem molt tensats. Educació està treballant amb Salut com mai s’havia vist, s’estan fent protocols interns i formació. Però no podem amb això, els hem de protegir. Quan es prohibeixin els mòbils perquè no tinguin aquesta interferència, ho notarem molt clarament. El suïcidi no desapareixerà si fem aquesta prohibició, però estic segur que baixarà a les quotes d’abans, i ens podrem ocupar de la problemàtica com ho hauríem de fer.

“Fan falta més recursos, però no podem negar els esforços que s’estan fent. Seria injust”

Malgrat això, moltes famílies denuncien que sobretot a primària el sistema està col·lapsat, amb visites amb els especialistes de mitja hora cada dos o tres mesos. Es parla molt de salut mental, però no tenim els recursos per abordar-la com cal?

És veritat que comptem amb sis psicòlegs cada 100.000 habitants, quan la mitjana d’Europa està en 18. Sí que es pot fer una aposta més gran, però en els darrers anys s’han fet molts esforços. Acaben d’obrir dues unitats d’hospitalització a Vall d’Hebron i al Germans Trias, que no és el que més m’agrada a mi, però es destensionarà Sant Joan de Déu i El Clínic.

I la prevenció?

En prevenció al suïcidi estem en el millor moment dels últims anys. Per exemple, amb el Codi Risc Suïcidi hem avançat molt. Abans t’arribava un infant amb un intent de suïcidi i quan li donaves l’alta passaven tres mesos fins a fer la visita amb el psicòleg, era una bogeria. Ara són tres dies. No podem negar la realitat dels esforços que s’estan fent. Seria injust. Sí, fan falta recursos, però arriba un moment que no només s’ha d’abordar el problema obrint més recursos, i amb més psicòlegs, cal fer un pas endavant, prohibint els mòbils.

“Els adolescents no poden dir que no a aquesta tecnologia, és massa atractiva, està dissenyada i feta perquè s’enganxin”

Com li fas entendre a un noi o noia que arriba a Sant Joan de Déu per un intent de suïcidi que no entri a les xarxes socials perquè li fan mal?

Em nego a treballar això amb ells. Jo no puc lluitar contra les tecnològiques. Com li dic jo a un nano de 14 anys que no miri el mòbil? Ells no poden dir que no a aquesta tecnologia, és massa atractiva, està dissenyada i feta perquè s’enganxin. M’estic enfrontant a una legió d’enginyers i de psicòlegs més bons que jo! Com els hem de donar propostes més atractives? Impossible, són boníssims. Nosaltres utilitzem tècniques de modificació de conducta per millorar la vida de les persones, però ells les utilitzen per tenir-los enganxats. Es vanaglorien d’això i ho mesuren en hores vitals que les persones passen enganxades. És qüestió de protegir-los, perquè les pantalles no estan fetes per fer-ne un bon ús, estan fetes perquè s’enganxin i es destrossin.

Com ho fem llavors? No és lluitar contra gegants?

Jo demano la prohibició dels mòbils fins als 16 anys i molta regulació de l’ús de pantalles. La nostra obligació és prohibir-ho, tal com no poden votar o decidir si van a l’escola o no. Tenim aquesta particularitat estranya, els éssers humans, i a vegades ens han d’obligar a cuidar-nos. Ja ho hem fet abans, hem lluitat contra el lobby del tabac, ens van obligar a posar-nos casc a les motos, o ens han prohibit beure alcohol i agafar el cotxe, perquè salva vides. Que ens torni a passar el mateix és molt fort.

“Jo demano la prohibició dels mòbils fins als 16 anys i molta regulació de l’ús de pantalles”

També és difícil explicar-li a un infant que no utilitzi el mòbil i ens vegi als adults tot el dia amb el telèfon a la mà.

Però per a mi és una bona eina de treball, i la faig servir per això, i les eines que utilitzem al món laboral no li deixem fer servir als infants, hi ha mil exemples d’això. Un cotxe, si ho condueix un infant, es matarà, perquè el seu cervell i la seva percepció no estan preparats per conduir. Per això els protegim i prohibim que condueixin fins que tinguin 18 anys. També és cert que la indústria de l’automòbil ha estat una aliada del bon ús. Però la indústria tecnològica no.

Malgrat que saben que els seus productes són perjudicials, i prohibeixen als seus fills utilitzar-los.

Això sí que fa ràbia, perquè protegeixen als seus. Ells tenen claríssim que Instagram provoca suïcidi i TCA, està publicat en diferents estudis. De fet, ho saben abans que nosaltres. Però tenen molts diners i poder per dulcificar tot el que fan. Sembla que qualsevol cosa que sigui digital és bona.

Quin paper ha de jugar l’administració per regular l’ús de pantalles?

No tinc ni idea què faran les administracions, però sé del cert que estan preocupats, i que tenen aquest debat. Però crec que ha de ser la ciutadania la que impulsi un canvi. Hi ha molta gent conscienciada i que està lluitant, també en l’àmbit de l’escola, que vol desmuntar aquesta idea que la digitalització és necessària. Estem parlant d’infants i joves que es passen sis hores al dia connectats...

Què els hi podrem dir d’aquí a uns anys a tots aquests adolescents que estan manifestant aquest malestar?

Ens haurem de disculpar amb ells, perquè els hi hem fet una mala passada, tot i que tenim les dades i sabem que estan patint molt. Ells seran els que ens permetran cuidar als que vinguin darrere.