De la cadira de rodes al Camí de Santiago (i II)

Vicenç de Frutos ens va explicar que una embòlia cerebral amb un infart del mesencèfal esquerre li va permetre sortir del pou on emocionalment havia caigut. En aquest segon fragment de l'entrevista feta per Toni Olives veiem el canvi que fa en la seva vida. 

Sort?
Sí, dic "la sort" perquè no em vaig morir i aquest infart va provocar una alteració física al meu cervell que va desembocar en un canvi en la forma de pensar que, si no hi hagués hagut aquesta malaltia, hauria tardat molt més temps a produir-se o no s'hauria produït.

En què es va traduir aquest canvi en la forma de pensar?
Amb la meva addicció al treball només procurava la felicitat dels meus amos i la infelicitat de la gent que m'estimava i que jo estimava, encara que aleshores no ho sabés. Després de l'infart cerebral em vaig quedar idiota perdut, vaig tardar gairebé dos anys i mig a tenir una conducta i un comportament dins dels "límits establerts de la normalitat". Aquesta progressió va arribar al seu punt àlgid l'any 2000 quan, després de 4 o 5 ingressos a l'hospital i davant l'alternativa que se'm presentava, vaig decidir que em fessin una operació al fetge en la què els metges em donaven una esperança de vida d'un 5%.

"La sort" un altre cop?
Encara que ja feia molt de temps que vaig veure la pel·lícula 'El club dels poetes morts', començava aleshores a entendre el significat de 'Carpe Diem'.

Aprofita el moment?
Una mica més enllà, aprofita el moment per ser feliç fent feliços els que t'envolten.

Què va passar el 2000?
Al voltant d'aquesta data vaig conèixer una noia i en aquells moments estaven en situació de prendre decisions que uns anys després hauria estat incapaç de prendre: la feina i la creença que JO era imprescindible hauria fet invisible la possibilitat.

Quines decisions van ser?
Estava súperenamorat d'aquesta noia, així que vaig fer valer el meu expedient mèdic, que era suficientment voluptuós i contundent, per deixar la feina, obtenir una pensió d'invalidesa, marxar d'Espanya i anar a viure amb ella a Amèrica del Sud.

La força de l’amor?
L'AMOR és una de les forces més poderoses de l'univers, però la POR pot ser encara pitjor.

I si hagués sortit malament?
S'ha de viure! S'ha d'estar viu! La por ens impedeix viure. Has sentit el refrany 'val més boig conegut que savi per conèixer'? Doncs és mentida!

T’arrisques en front de qualsevol repte?
La frontera entre la por i la inconsciència és molt prima, procuro no ser mai un inconscient però també procuro no deixar-me vèncer per la por. Per exemple: si jo pretengués escalar el Naranco del Bulnes a Astúries seria un inconscient radical però quan, després de 15 mesos d'estudiar el recorregut, decideixo fer el Camí de Santiago, aleshores he guanyat la partida a una por inconscient.

T’agrada jugar al poker?
A vegades prefereixo el Black Jack; et pots plantar, pots perdre... però si ets avariciós gairebé segur que perds.

I referent a la teva experiència al Camí?
A sí! A Nájera a la Rioja hi ha una 'estela' o pedra amb una inscripció gravada que jo, per descomptat, no vaig veure. El que passa és que en un poble de Lleó, el Burgo Ranero, mentre menjava en un bar se'm va acostar un mossèn vestit de paisà i em va donar un paper que era la reproducció de l''Estela de Najera' i, entre altres coses, deia: 'Potser tu, peregrí, recorres el camí a Santiago perquè has sentit la crida interior?' i quelcom similar a això va ser el que vaig sentir, una "necessitat" que no puc explicar.

Com n'és de llarga, la “senda”?
L'anomenat 'camí francès' comença a Saint-Jean-Pied-de-Port que està a 775km de Santiago de Compostel·la però jo vaig començar a Roncesvalles o, en Euskera, Orreaga, que són 25km. menys que des de l'origen.

Amb les teves dificultats, quant vas trigar en arribar a Santiago?
68 dies, gairebé 10 setmanes! però no em vaig plantejar la durada en cap moment. Recordo la cara i l'expressió del meu pare quan va veure la quantitat de Simtrón i col·liris antiglaucoma que em posava a la motxilla i em va dir: "Duus medicaments per 3 mesos!". Li vaig respondre: "No! Són per a 4, per si de cas..."

Et vas documentar abans de partir?
15 mesos abans vaig començar a buscar documentació. Recordo que una tarda vaig acompanyar la meva neboda a 'La Maquinista' perquè es comprés un iPad i per provar-lo vaig obrir el navegador i vaig anar a Google i vaig buscar "Camino de Santiago para cojos" i hi van aparèixer diversos resultats. El que més em va ajudar va ser una guia que, crec, que és d'una companya d'assegurances que s'anomena IBERMUTUAMUR. M'indicava les rutes alternatives quan el camí era impracticable per un coix o, com diuen ells, amb les capacitats motrius disminuïdes. També m'indicaven els albergs adaptats i els que no... L'únic defecte que hi vaig trobar és que estava una mica desactualitzada, aleshores la vaig complementar amb la guia d'EROSKI-CONSUMER que està francament bé.

Vas tenir alguna ensopegada imprevista?
Vaig caure 7 vegades i em vaig tirar a terra dues més, però només en una ocasió va passar involuntàriament i en completa soledat, molt a prop del monestir de San Juan de Ortega. Vaig haver d'esperar assegut al terra uns 6 minuts fins que va passar un altre peregrí i li vaig demanar que m'ajudés a aixecar-me. El que sí que hauria estat una temeritat hauria estat caminar fora dels camins perquè si aleshores hagués caigut haurien pogut passar dies fins que m'haguessin trobat i m'haurien trobat més encarcarat que la meva crossa.

És el mateix el Vicenç precamí que el Vicenç postcamí?
Crec que els canvis i les respostes no es presenten improvisadament, s'ha de ser pacient i estar atent. Durant el Camí he viscut experiències que mai abans havia viscut, la gent que m'ha ajudat, la solidaritat desinteressada. En una ocasió jo donava les gràcies per l'ajuda que em van brindar un grup de brasilers durant el camí entre Atapuerca i Burgos i ells em van dir: "Gràcies a tu per donar-nos l'oportunitat d'ajudar".

Això no passa en la vida quotidiana?
Això no passa. Vivim massa pendents de les coses amb la por que no ens enganyin i no ens trepitgin i així no ens n'adonem, o no volem adonar-nos, de les necessitats dels que ens envolten. Tot el que he viscut tindrà, sense cap mena de dubte, una manifestació en la forma de comportar-me i afrontar les situacions que em presenti la vida, però ara no sé quines i quan serà.

Et vas sentir especial o únic per recórrer el Camí en les teves condicions?
En cap cas. Mira, sortint del Bierzo poc després de passar O Cebreiro vaig arribar a un alberg a l'Alto do Poio. Allí hi vaig conèixer en Frank, un blega de Flandes que tenia paràlisi cerebral, circulava amb un tricicle en què els pedals eren a les mans. Anava acompanyat de Wanna, un altre noi belga, i de Soline, una preciosa belga, que havien d'ajudar-lo en tot: a vestir-se, a menjar, a assegure's a la bici... Venien des de Flandes, portaven 3 mesos fent el camí. Frank era especial però Wanna i Soline també ho eren. En el camí veus i vius coses que mai hauries somniat.

Tornaries a fer el Camino?
M'he trobat algunes persones que s'han fet "addictes" a les sensacions i experiències que es viuen en el Camí. Jo consideraria el Camí com un "mestre": t'ensenya perquè canviïs alguna cosa en el teu interior. Pot ser que el retorn a la rutina et faci oblidar l'ensenyança; aleshores, si encara sóc capaç de caminar com a mínim tal com ho estic fent ara, el repetiria. No el mateix, una altra ruta o una ruta més curta, però sí que ho faria.