'L'hepatitis és una epidèmia silenciosa'

Teresa Casanovas Hepatòloga i Presidenta de l'Associació Catalana de Malalts d'Hepatitis

La doctora Teresa Casanovas ha dedicat tota la seva vida a tractar pacients amb hepatitis. Jubilada, però amb 41 anys d'experiència a l'esquena, ha decidit invertir aquest coneixement per fer una tasca de formació i divulgació. Actualment, és presidenta de l'Associació Catalana de Malalts d'Hepatitis (ASSCAT). Conversem amb ella sobre aquesta patologia i el Pla Estratègic per l'Abordatge de  l'Hepatitis C en el marc del Dia Mundial contra aquesta malaltia, que se celebra aquest dijous.

 

Parli'm de l'hepatitis.

L'hepatitis és literalment una inflamació del fetge. La causa més freqüent és la viral, però també pot ser tòxica o autoimmune, és a dir produïda per una disfunció del sistema immunitari que provoca que aquest ataqui i destrueixi cèl·lules del fetge.

Tòxica?

Sí, per consumició d'alcohol o de determinats medicaments.

Jo de vegades bec un gotet de vi amb el dinar... M'he de preocupar?

No. En el cas de les dones, entorn a 50 grams d'alcohol al dia de manera continuada són suficients per tenir risc de desenvolupar la malaltia. L'equivalent a un litre de cervesa o tres copes de vi. Els homes són més tolerants, poden consumir fins a 70 grams, però depèn molt de la persona.

Quanta gent conviu amb l'hepatitis a Catalunya?

Aquesta pregunta és difícil de respondre. L'últim estudi a casa nostra és del 2002 i, a més, s'estima que el 60% dels portadors no ho saben.

Això és més de la meitat!

Sí, parlem d'una malaltia amagada i sovint ens hi referim com a epidèmia silenciosa. A Espanya s'estima que té hepatitis un 1,7% de la població, això equivaldria a unes 700.000 persones.

Silenciosa, per què alguns portadors no manifesten símptomes?

Exacte. Poden passar dècades abans que apareguin símptomes com la cirrosi hepàtica, la inflamació de la panxa, les cames... El fetge, que diuen que té més de 500 funcions, és com l'escombriaire de l'organisme, si no funciona correctament i va més lent, tard o d'hora apareixen complicacions.

Pot ser que una dona que va tenir una hemorràgia postpart als anys 70 ara desenvolupi una cirrosis... Si no s'agafa a temps pot ser que aparegui un tumor i sigui massa tard.

Això són més de 40 anys sent portadora, però sense símptomes!  

Sí. El 75% de les persones portadores del virus són gent que ha nascut entre l'any 1945 i el 1970. Tots aquests ciutadans d'entre 60 i 70 anys tenen més números de patir hepatitis perquè les transfusions de sang no eren segures i no hi havia tanta consciència amb la importància de no compartir xeringues.

Ens hauríem de fer tots una prova per descartar ser portadors?

Un cribratge universal no fa falta. Però almenys s'hauria de fer un seguiment de les persones que han tingut riscos. Seria necessari que es fessin proves tots aquells que han rebut transfusions de sang abans dels anys 90 i els fills de mare portadora, ja que es pot transmetre al fetus en un 5% dels casos. La transmissió pot ser també  per contacte amb sang contaminada o a través de les relacions sexuals. 

Hepatitis A, B, C, D, E... Amb tantes lletres ens costa veure de què parlem.

La A i la E són de transmissió oro-fecal i mai es tornen cròniques. Tenen vacuna. Sovint afecten a poblacions que tenen dèficits immunològics i es transmeten en contextos rurals i on hi ha un alt contacte amb animals.

I la D?

La D, de Delta, només pot afectar persones que tinguin la B. És un virus insuficient, deficitari i necessita estar de paràsit de la B. Un 5% dels que tenen hepatitis B, també tenen la delta. És freqüent en països del Mediterrani.  

De la que més sentim a parlar és de la C. És la més freqüent?

A nivell mundial la més freqüent és la B. Hi ha 480 milions de persones que la tenen, davant dels 170 milions que tenen la C. Al nostre país, en canvi, la B té un 1% de prevalença, mentre que la C entre un 1 i  un 3%.

I quina és més perillosa?

És difícil fer comparacions. La B i la C tenen les mateixes vies de transmissió i les dues poden derivar en cirrosis i requerir trasplantament.  El virus B, però,  té el problema que s'integra dins la genètica de la persona, per això, l'hepatitis B és crònica, de per vida.

Però la C no té vacuna!

Sí, això és cert. Per a la B hi ha una vacuna preventiva i bona. Quasi tots els països tenen programes de vacunació pels recents nascuts.

A qui ja fa anys que ens vacunem, però encara hi ha casos...

Sí, el nostre país va començar la vacunació als anys 90, però, és clar, tenim immigració de països que encara tenen altes prevalences, com el Pakistan, la Xina i l'Àfrica subsahariana. 

En el cas de la C no hi ha vacuna, però s'ha avançat molt en el tractament.

Expliqui'ns.

El virus C es va descobrir el 1989, però des del 1986 es van iniciar experiències de tractament de l'hepatitis NoANoB,que es com es deia, amb interferó Standard que s'administrava en injeccions subcutànies 3 cops per setmana. Els resultats no van ser gaire bons. El percentatge de curació era d'un 5%. És a partir del 2000 quan amb l'administració del interferó pegilat combinat amb ribavirina (de 4 a 6 pastilles al dia, depenent del pes de la persona) es va arribar a un índex del 50% de curació com a màxim.

I ara?

Bé, a partir del 2011, es va disposar dels primers antivirals directes, però que s'havien de combinar amb l'interferó pegilat i la ribavirina. Van millorar els resultats, fins a un percentatge de curació també anomenat Resposta Viral Sostinguda (SVR) del 70%, però amb una elevada toxicitat i efectes secundaris.

I a dia d'avui? 

Aquests medicaments no s'utilitzen actualment, ja que des de 2014-15 disposem d’antivirals d'acció directe que s'administren sense interferó. El tractament dura 8, 12 o 24 setmanes i quasi no té efectes secundaris. A més, els nous tractaments curen molta gent, de manera molt fàcil. Tenen una eficàcia del 95%.

Hi ha hagut molta polèmica pel cost d'aquests fàrmacs... De quina xifra parlem?

El preu inicial als Estats Units era de 84.000 dòlars per tractament, uns 1.000 dòlars per pastilla.

Ara, aquí a Espanya, ens movem entre els 60.000 i els 20.000 euros, depenent de les marques. Cada comunitat autònoma gestiona el tema dels diners a la seva manera.

Déu n'hi do!

És cost-efectiu a llarg termini. Els pacients amb cirrosi han millorat molt la supervivència. Quan parlem de pacients amb complicacions hem de pensar en pacients que no paren d'ingressar als hospitals, que ocupen un llit, als quals se'ls ha de donar antibiòtics... Si tenen un tumor, a més, se'ls ha de donar tractaments caríssims.

Entenc. I quantes persones han rebut aquest tractament a Espanya?

Ja l'han rebut 52.000 persones. Com et comentava, el percentatge de curació o Resposta Viral Sostinguda és d'un 90-95%. 

I quants malalts el necessiten?

170.000. És l'oportunitat de tractar-los i acabar amb la malaltia.

La teràpia és un dels eixos del Pla Estratègic per l'Abordatge de l'Hepatitis C?

Sí. El gener de 2015 es va publicar aquest pla que consta de 4 línies. Només la de la teràpia s'ha abordat. Les altres tres no. És com una taula amb una pota hipertrofiada.

Quines són les tres que no s'han abordat?

Una de molt fonamental és la dels números. No tenim estudis recents sobre la prevalença de la malaltia. No sabem quants infectats hi ha. Tot són estimacions. S'hauria d'agafar gent en general, a través del cens per exemple, per tenir dades de qualitat sobre la prevalença.

I quines línies més?

La investigació en laboratori també és bàsica. Actualment, hi ha un 5 o 10% de malalts que no es curen amb els nous medicaments per l'hepatitis C. Què fem amb aquests? Per què no es curen? Quin perfil té el virus, quines resistències ha creat? Hi ha algun factor genètic a considerar? Cal investigar-ho.

La tercera pota que no s'ha tocat és la de la informació i formació dels equips mèdics d'assistència primària. Em refereixo als metges i infermeres de les àrees bàsiques de salut. El que han après ho han fet pel seu compte.

Com valora el pla, doncs?

Tenia moltes esperances. Però s'ha hipertrofiat. A més, em fa por que des de l'administració ens posin xifres de tractaments que podem donar, com a conseqüència del seu elevat cost.

El programa no ha permès avançar en el coneixement de la malaltia, ni en la coordinació, per exemple, amb presons i equips d'atenció de drogodependents.

Per què menciona les persones drogodependents i els presos?
 
Són els col·lectius amb més prevalença. Les persones drogodependents actives o les que ho han sigut en el passat tenen més probabilitats de contagiar-se, per l'ús de xeringues. Una persona de 50 anys que en fa trenta va ser drogodependent, podria estar infectat i no saber-ho. Sovint no en volen parlar i, com que no surt a la història clínica, el metge no ho sap. La drogodependència està molt estigmatitzada i molts callen.

I els presos?

Els presos tenen una prevalença del 20%. Els metges que els atenen són de capçalera i necessiten formació. Cal coordinar programes dins la presó, ja que els interns es poden contagiar fàcilment compartint tisores, màquina d'afaitar, raspalls de dents...

Actualment, no només s'ha de tenir la visió de curar els pacients als hospitals, sinó que cal ampliar el focus. Hem de frenar que es produeixin més casos.

L'infradiagnòstic és una de les tasques a millorar... Alguna més?

Fa falta més personal. Amb l'entrada en vigor de la història electrònica hauríem de fer un pensament i destinar més mitjans econòmics a personal i formació per combatre la malaltia i eradicar-la definitivament.


 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article