Els psicòlegs alerten de la possibilitat d'agorafòbia entre la població arran del confinament

També detecten quadres d'ansietat i angoixa sobretot entre els infants i la gent gran

Ara toca anar recuperant la vida que vam deixar confinada: sortir al carrer, veure els amics, agafar l'autobús… Alguns infants i joves “s'han connectat” virtualment amb videojocs i amb amics; s'han acostumat a viure tancats i els està costant sortir. Hi ha gent gran que és molt conscient de la seva vulnerabilitat i que ara viu amb por. Es detecten casos d'ansietat, angoixa i agorafòbia o, al contrari, gent que viu sense cap prudència. Cada persona és un món, però els psicòlegs recomanen parar un moment i fer una reflexió sobre què ens ha passat i què continua passant.

“Per molt que ara anomenin ‘nova normalitat’ el que vivim, és nova però no és normalitat”, assegura María del Carmen Rodríguez, tutora del grau de Psicologia i directora d'un centre de psicologia. Després d'aquests mesos tancats, tornem als carrers, a les botigues, als despatxos... I ens trobem amb gent. Segons aquesta psicòloga, “s'hauran de tenir molt en compte les agorafòbies (pel confinament) i els quadres d'ansietat, tant pels efectes sanitaris com per la repercussió econòmica i social”. Rodríguez treballa majoritàriament amb infants, però justament a la tornada s'ha trobat amb consultes noves d'adults amb quadres d'ansietat, de parelles afectades pel confinament i d’infants amb fòbies, malsons i problemes de conducta.

Segons Rodríguez, “a escala personal, hem de parar un moment i fer una reflexió. Han estat tres mesos, però sembla un instant, un malson. Hem de fer una mica de memòria i mirar què hem fet i què no hem fet durant aquests mesos, a fi de no repetir errors. La gent que ha fet consultes i que ha demanat ajuda està fent aquest procés, però no tothom s'ho pot permetre o és conscient de necessitar-ho”.

Aquesta pandèmia ha tingut efectes molt diferents segons l'edat. També a l'hora de viure-la, les persones s'hi han enfrontat de manera diferent: “la gent gran ha estat disciplinada, ha fet un esforç per seguir el confinament. Han patit soledat i han viscut el confinament amb tristesa i enyorança, però amb resignació”.

Pel que fa als infants, Rodríguez fa dues distincions de com s'ha viscut aquesta situació, tant de confinament com de desconfinament. “Hi ha qui ha necessitat suport emocional durant el confinament, fet que s'ha manifestat en trastorns de conducta i malsons. N'hi ha d'altres que al principi ho suportaven força bé i que, justament a l'hora de tornar a una certa normalitat, estan més neguitosos. Molts d'ells s'han connectat més del que ja és habitual a les xarxes socials i als videojocs i, ara que han de sortir, els està costant molt. Han tingut una falsa sensació d'estar connectats amb els seus iguals i ara tenen dificultats per tornar-se a relacionar presencialment. No hem d'oblidar que poden sortir però amb moltes precaucions, i això els torna a fer present que el virus encara és entre nosaltres. Ara és quan tenen realment la percepció del perill; potser abans no n'havien estat plenament conscients. Això passa majoritàriament amb els nens més petits. I és ara quan surten els símptomes d'ansietat, les agorafòbies i les pors en general”, assenyala.

Per contra, els adolescents s'han abocat a sortir al carrer amb la necessitat de trobar-se amb els amics i “realment no tenen consciència de la situació, de manera que s'estan posant en perill. No respecten la distància de seguretat, entre altres incompliments”.

Montserrat Lacalle, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i experta en atenció a gent gran, afirma que si parlem d'aquest col·lectiu —i sabent que no ens referim al 100 % de la població—, “parlem de por”. Per això, els que tenim persones grans a prop, “els podem acompanyar i els podem oferir espais on puguin parlar. Garantir aquests espais significa compartir, donar-los l'oportunitat d'explicar com se senten, si estan tristos… Cal escoltar, no aconsellar! Quan hagin explicat el que necessitaven explicar, si volen sortir, que surtin. Si veiem que passen els dies i no ho fan, tenim estratègies: el net hi pot anar i dir-los ‘Va! Sortim junts’, sense forçar-los i sense obligar-los; a poc a poc i al seu ritme. Ens cal molta paciència i acompanyament”.

La gent jove, tot i que potser també ha tingut por, “oblida més ràpidament que la gent gran. Això es veu pel risc a què ja s'estan exposant. La gent gran observa les mesures i s'exposa menys, per una banda, perquè la seva salut és més precària i, per l'altra, perquè la seva vivència d'aquesta pandèmia és diferent: han perdut amics de la seva edat, familiars… Els dèiem que eren població de risc i la realitat ho ha demostrat. Els mitjans de comunicació i les estadístiques han fet la seva feina explicant-ho”. Les persones més grans segueixen les notícies a la premsa o miren els informatius, segurament més que no pas els més joves.

De cop i volta, ens vam tancar i ara cal tornar a sortir. Es tracta de molts canvis en un temps relativament curt. Lacalle explica que a les persones grans l'adaptació els costa més que als joves. “La consciència de la seva vulnerabilitat els fa anar amb prudència ara i anticipar-se a situacions negatives que no s'han produït i que potser no es produiran”, tot i que és cert que el retrobament amb la família i el fet de veure els nets ha estat molt important per a ells i ho han viscut molt positivament. Sens dubte, trobar-se amb els seus ha estat un al·licient per sortir de nou al carrer i mirar de fer una vida més “normal”.

No serà tan fàcil canviar altres patiments d'aquests mesos. Lacalle comenta que “sabem que fer-se gran implica més risc de malaltia: les persones són més fràgils i el cos no té la mateixa resistència, però la sensació de vulnerabilitat ha estat molt més gran amb la Covid-19. Ha estat un missatge molt acusat. De fet, si ara mirem les estadístiques, aproximadament el 80 %, o més, de les persones mortes tenien més de setanta anys. Hi ha gent gran que s'atura i diu “el risc és real”.

Rodríguez afegeix una reflexió entorn d'aquestes dades, que són més que això: “Es fa molt present la percepció que les persones grans són un destorb, que si emmalalteixen se les pot deixar morir. Davant la pèrdua de molts dels seus congèneres, els ha quedat aquesta sensació”.

Malgrat tot això, Lacalle puntualitza que l'agorafòbia és un trastorn i que per donar-se ha de complir uns criteris determinats. Podem trobar persones més tocades, però no hem de fer diagnòstics ràpids i immediats. “La gent gran necessita més temps; hi ha gent i gent. A més, alguns prenen mesures adaptatives i això no és dolent”, assenyala.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article