Les sis raons per les quals costa tant trobar una cura per a l’Alzheimer

Segons l’OMS, 55 milions de persones viuen amb aquest deteriorament de la funció cognitiva i s’estima que la xifra pujarà a 139 milions l’any 2050


Cada any es registren 10 milions de casos de demència al món, la majoria d’Alzheimer. Segons l’OMS, 55 milions de persones viuen amb aquest deteriorament de la funció cognitiva (dues terceres parts, dones). I s’ha estimat que, a causa de l’augment de l’esperança de vida, la xifra pujarà a 139 milions l’any 2050.

Cap dels tractaments actuals no és capaç de modificar o aturar el procés de mort neuronal que provoca l’Alzheimer, de manera que a mesura que moren més cèl·lules, aquesta malaltia neurodegenerativa continua progressant. Urgeix, per tant, descobrir algun tractament capaç de prevenir, endarrerir o almenys alentir-ne l’avenç.

Fracàs estrepitós

El juny de 2021, enmig d’una forta controvèrsia, l’Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA (FDA) va aprovar la comercialització de l’aducanumab, un anticòs monoclonal dirigit a eliminar la proteïna beta-amiloide, responsable de la formació de les plaques senils característiques dels pacients d’Alzheimer. Sis mesos més tard, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) no va autoritzar la comercialització a Europa, ja que no tenia un efecte terapèutic evident en la memòria dels pacients més enllà de reduir les plaques.

Tot i els esforços realitzats en aquest camp, des de l’aprovació de la memantina el 2003, fins a l’any passat, no s’havia autoritzat cap fàrmac per tractar la malaltia. Això suposa una taxa de fracàs de més del 99,9% dels assaigs clínics.

Les dades fan preguntar-se: què té aquesta malaltia que la fa especial? Per què és tan difícil trobar un tractament efectiu?

Una cursa d’obstacles

Una revisió de la literatura identifica diverses causes que expliquen un índex de fracàs tan elevat:

  1. Els models animals emprats en els assaigs preclínics no prediuen l’efectivitat del fàrmac perquè no presenten totes les característiques patològiques que s’observen en els pacients, només algunes, com l’acumulació de la proteïna beta-amiloide en forma de plaques.
  2. En molts casos, els compostos utilitzats per tractar malalties neurodegeneratives no són capaços de travessar la barrera hematoencefàlica i arribar al cervell en concentracions suficients per exercir-ne l’efecte terapèutic. La barrera hematoencefàlica és una membrana semipermeable que aïlla i protegeix el cervell de substàncies circulants de la sang que poden afectar-ne l’equilibri, però també obstaculitza el pas dels fàrmacs.
  3. Les dianes o mecanismes als quals van dirigits els fàrmacs no són els adequats en l’etapa de la malaltia en què s’administren, ja que els canvis patològics al cervell dels pacients tenen lloc fins vint anys abans que es manifesti la malaltia. Quan s’inicia el tractament, probablement s’està arribant tard, i la mort de les neurones ja és massa extensa per respondre al tractament.
  4. El coneixement de la neurobiologia de la malaltia és incomplet i no es disposa de prou marcadors biològics (o biomarcadors) que siguin bons indicadors de l’avenç de la malaltia en els pacients sotmesos als assaigs clínics. Disposar d’aquests biomarcadors també és important per fer un diagnòstic primerenc que permeti més marge de temps per actuar.
  5. L’heterogeneïtat de la malaltia i el grau diferent de declivi en la funció cognitiva que pateix cada pacient pot portar a una interpretació errònia en el resultat de l’assaig. Si al grup al qual s’administra placebo hi ha més persones amb un deteriorament menys acusat que al grup tractat, el possible efecte del compost en estudi es pot emmascarar.
  6. Hi ha dificultats per reclutar voluntaris per als assajos. És molt comú que els malalts o els seus familiars, per dubtes sobre l’eficàcia dels compostos o per por de les proves a què s’han de sotmetre, no vulguin participar en un nou estudi o que l’abandonin abans d’hora.

Aprendre dels errors

Actualment, hi ha 172 assaigs clínics en marxa dirigits a modificar diversos mecanismes moleculars que causen la malaltia. Els errors comesos fins ara haurien de servir per millorar el desenvolupament de nous tractaments.

Per aconseguir-ho, caldria disposar o generar millors models preclínics, dissenyar molècules capaces de travessar la barrera hematoencefàlica per assolir la seva dosi terapèutica al cervell i, sobretot, buscar nous biomarcadors que ajudin al diagnòstic d’hora, permetin monitorar millor el curs de la malaltia i ajudin a seleccionar millor els pacients.

L’aplicació d’aquestes mesures permetrà traslladar amb millors resultats els coneixements de la recerca bàsica a la pràctica clínica.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'orginal aquí)

The Conversation

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article