Invertir en la salut mental de les persones refugiades ens ajudarà a créixer com a societat

Marta Guarch-Rubio  Professora i vicedegana del Grau en Psicologia de la Unviersidad San Jorge, Zaragoza @GuarchRubio 

D’acord amb l’últim informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per a Refugiats (ACNUR), entorn de 108,4 milions de persones es troben desplaçades forçosament en tot el planeta, i les xifres augmenten any rere any

Amb freqüència, la motivació per a deixar una vida enrere és escapar de la violència: les persecucions per motius identitaris, les guerres i la violació de drets humans es constitueixen com els principals factors de mal psicològic que han d’afrontar els supervivents.

Davant aquesta realitat, la Convenció de Ginebra estableix que l’acolliment a les persones refugiades no és una qüestió arbitrària dependent dels estats, sinó un dret dels individus per a sobreviure quan l’estat d’origen o de residència no garanteix la integritat dels afectats.

Víctimes de la síndrome d’Ulisses

Paga la pena recordar que la migració forçada no consisteix en un simple recorregut lineal des del punt “A” al “B”, sinó que implica un procés circular en el qual els afectats travessen diferents fases, exposant-se amb freqüència al risc de sofrir violència. Això augmenta la probabilitat d’experimentar malestar psicològic.

Sumat a l’anterior, l’anomenada síndrome d’Ulisses planteja la pèrdua i el duel com a elements intrínsecs a tot procés migratori sense necessitat d’establir un diagnòstic. Aquesta síndrome reconeix que el sofriment s’agreuja en funció de la vulnerabilitat de qui migra. I per les seves pròpies característiques, les persones refugiades són les més vulnerables.

Tres fases de mal acumulatiu

En suma, pot existir sofriment psicològic sense necessitat de categorització clínica. Per aquestes raons, l’estudi de la salut mental en els desplaçats forçosos ha de contemplar-se des d’una perspectiva integral, composta per diferents fases en les quals es produeix un malestar acumulatiu. Són les següents:

- Fase d’origen: La persona s’exposa a episodis de violència que forcen la seva sortida del país en el qual resideix.

- Fase de viatge: Sorgeixen noves situacions violentes per les pròpies condicions de l’activitat migratòria. Hi ha perill de mort i molts migrants forçosos es converteixen en víctimes de crims i delictes.

- Fase de pas pels camps de refugiats. A partir d’aquest moment, augmenta l’exposició a la violència i la incertesa. A més, en aquests contextos no hi ha possibilitat de rebre tractament psicològic o aquest es troba limitat, la qual cosa intensifica i pot cronificar els símptomes. Serveixi com a exemple la implantació del Departament de Salut Mental en els camps de refugi saharauis de Tindof (Algèria) en 2010, només després de més de 40 anys d’assentament.

En última instància, resulta essencial posar en marxa mecanismes d’atenció psicològica i psicosocial al país d’acolliment. És veritat que la majoria dels supervivents desenvoluparan estratègies resilients per a fer front a les adversitats, però delegar la responsabilitat de la recuperació en les víctimes, sense una intervenció enquadrada en l’agenda política dels estats, és un error.

Perquè invertir en la salut mental de les persones que sol·liciten asil, oferir-los la possibilitat de rebre educació i l’accés a una ocupació digna garantirà la convivència intercultural i una integració comunitària.

Encara que diferents xarxes de treball operen en aquesta direcció, necessitem que la ciutadania comprengui la realitat d’aquestes necessitats per a avançar com a societats resilients i acollidores. Només així progressarem en el desenvolupament de l’empatia i en la consideració més bàsica del reconeixement dels uns i els altres com a membres d’un mateix grup social i de pertinença: el d’éssers humans.