Dones que han patit càncer de mama demanen suport psicològic paral·lelament al tractament mèdic

Redacció
ACN

La Mònica Roldán tenia 26 anys quan li van diagnosticar un càncer de mama, l’última notícia que esperava quan s’havia notat un bony al pit. “A aquesta edat, no toca això”, pensava. Acaba de fer els 37 anys i la malaltia queda lluny, tot i que assegura que aquesta etapa “no s’acaba de tancar mai”. Ara Roldán fa de voluntària a l’Associació Contra el Càncer a Barcelona per acompanyar altres dones. Tant ella com la Grindel Darwich, a qui van diagnosticar un càncer de mama embarassada del segon fill el març del 2020 —quan la societat es tancava a casa per la Covid-19—, demanen suport psicològic paral·lelament al tractament mèdic. Cada 19 d’octubre es commemora el Dia Mundial contra el Càncer de Mama.

La Mònica Roldán i la Grindel Darwich conversen a la seu de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. Tot i que les han presentades fa uns minuts, sembla que es coneguin des de fa molts anys. Darwich agraeix l’empatia i l’experiència de Roldán, sobretot en els efectes dels tractaments hormonals que ara estan rebent, una vegada superat el càncer de mama.

Totes dues van rebre el diagnòstic en un moment en què la paraula ‘càncer’ es troba lluny del diccionari vital. “Sembla que sigui una malaltia que pateix la gent més gran, però és important que, els joves, no se’ns oblidi”, assenyala Roldán. El càncer de mama és el més freqüent en les dones a Catalunya i cada any se’n diagnostiquen més de 4.600 nous casos, la majoria entre dones majors de 50 anys. El seu pronòstic ha millorat molt en les últimes dècades i actualment la supervivència al cap de 5 anys se situa per sobre del 85%.

Roldán recorda el diagnòstic com un moment “molt dur”; una “galleda d’aigua freda” en què el “món sembli que s’ensorri”. Pensava que, a ella, aquesta situació no li tocava. “El primer que et ve al cap és la mort. La primera pregunta que vaig fer a l’oncòleg és si em moriria. Em va respondre que primer havien de posar ‘noms i cognoms’ al tumor. La segona vegada que li vaig preguntar, em va respondre que, si tot anava bé, d’això no em moriria”, explica.

Quan van analitzar el tumor, li van posar aquest ‘nom i cognoms’, van confirmar que es localitzava a la mama; havia afectat els ganglis, però no s’havia estès i tenia bon pronòstic. Aleshores va començar el tractament de quimioteràpia, que va durar sis mesos, i li van fer una mastectomia al pit dret. En el mateix moment de l’operació, una cirurgiana plàstica li va reomplir el pit amb greix propi. “La part estètica té rellevància”, constata sobre la malaltia. Després va rebre el tractament de radioteràpia.

Roldán destaca el suport de la família i els amics durant aquells mesos: “Tinc la sensació que ho passaven pitjor, perquè jo sabia com m’estava sentint. De vegades era difícil sentir per no fer mal als altres, però vaig aprendre a deixar sortir els sentiments. Si necessitava plorar, ho feia. En aquell moment tenia parella i va ser molt important el seu suport. Com estàs envoltat de la teva gent és una part molt important de la malaltia”.

També recalca el “tracte delicat” dels professionals sanitaris de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), on va rebre el tractament, ja que intentaven tenir cura de detalls, com l’impacte que suposa la primera sessió de quimioteràpia o la caiguda dels cabells. Tot i això, va demanar suport psicològic. “Ningú t’ensenya a passar per una situació com aquesta”, diu, i recorda una noia també jove amb qui va compartir habitació: “Em va ensenyar a posar-me el mocador. És important sentir-te comprès”. D’aquella època també recorda sentir-se una mica observada. Perquè, ressalta, la malaltia encara sobta, encara més en persones joves, i demana a la societat que aprengui a “normalitzar-la”.

Roldán es troba ara vinculada a l’Associació Contra el Càncer i reivindica l’acompanyament psicològic. “Els professionals sanitaris intenten cuidar els detalls, però ells tracten la part mèdica i hi ha una part més oblidada que és com ens sentim”, afirma sobre un camí que descriu com a “llarg” i “difícil”, tot i que també vol transmetre un missatge de “confiança” i de “pau”. “Em va ajudar molt viure el dia a dia i no pensar gaire més enllà. I tots tenim alguna cosa que ens fa ser forts en situacions com aquestes”, expressa.

La maternitat entre el càncer i la pandèmia

Darwich va saber que patia un càncer de mama amb 41 anys, quan estava embarassada de 33 setmanes i quan només faltaven uns dies perquè es decretés el confinament a causa de la irrupció de la Covid-19. Recorda perfectament la data en què van confirmar-li el diagnòstic: va ser el 6 de març. Va ser una notícia “complexa, fosca i molt difícil”, afirma. Tenia un càncer d’estadi 2 i atès el seu embaràs van dir-li que el primer que calia fer era induir-li el part quan complís les 34 setmanes perquè pogués començar el tractament com més aviat millor. L’11 de març va néixer el seu fill, el Diego, per cesària. Darwich el va poder veure durant un instant, abans que el nadó fos traslladat a l’UCI neonatal.

No el va tornar a veure fins al dia 15, ja que en aquells dies van fer-li algunes proves prèvies al tractament que emetien radiació i havia de mantenir-se lluny del seu fill. “Ell va néixer un dimecres i el vaig poder veure un diumenge”, apunta. I, entremig, es va decretar el confinament. “En el que menys pensava era en el càncer i la pandèmia... En aquell moment tenia necessitat d’estar amb el meu fill, per a mi era el principal”, assegura.

Com que s’estava recuperant de la cesària, va haver d’esperar un temps per poder iniciar el tractament. Mentrestant, el seu fill va estar ingressat a l’UCI i ella i el marit s’alternaven per poder-lo visitar un parell d’hores al dia.

“A ell li van donar l’alta i l’endemà vaig començar la quimioteràpia”, resumeix. Va fer un total de 16 sessions durant sis mesos, li van extirpar el tumor i finalment va fer radioteràpia. Actualment, es troba amb un tractament hormonal que ha de durar entre cinc i deu anys. Reconeix que el que més por li feia era la mort associada al càncer, un fet al qual se sumava que el món en general estava atemorit: “No era l’única que tenia por a la mort, li teníem tots”.

En aquells primers mesos en què va rebre el tractament a l’Hospital Vall d’Hebron —que té un programa especialitzat per tractar dones embarassades amb càncer de mama—, va haver de fer-ho sola i circulant des de Cornellà de Llobregat amb un permís especial, ja que hi havia limitacions de desplaçament per la Covid-19. El seu marit es va fer càrrec de les cures dels primers mesos del nounat i de la filla gran, l’Amélie. “Jo m’estava recuperant físicament, però després també hi ha el tema psicològic”, explica.

Darwich es mostra agraïda pel suport que va rebre de la família i també destaca el valor que van tenir les xarxes socials en aquell moment, ja que en plena pandèmia i confinament va poder mantenir el contacte amb amics i familiars.

I sobretot reivindica la importància d’un acompanyament psicològic. En el seu cas, va conèixer els serveis de l’Associació Espanyola contra el Càncer gràcies a una companya que també feia quimioteràpia. “La veia tan alegre que li vaig preguntar quin era el seu secret i em va parlar de l’associació”, comenta. Llavors no va dubtar a contactar-hi i va poder ser acompanyada per una psicooncòloga. Per això, reclama que els metges “prescriguin” les associacions o que es posin recursos perquè es pugui rebre una ajuda psicològica de forma paral·lela mentre es fa el tractament físic. “Va ser un abans i un després, per a mi va ser fonamental”, conclou.

“Cada vegada la gent vol estar més informada”

L’Associació Contra el Càncer ofereix acompanyament emocional, físic i social a pacients i als familiars i cuidadors. Així, hi treballen psicooncòlegs; treballadors socials per ajudar en tràmits administratius i fan tallers de nutrició o corporals, entre altres. “Cada vegada la gent vol estar més informada. Tenim molta més demanda de xerrades i de tallers, sobretot de grup per resoldre dubtes que moltes vegades no es poden abordar a la consulta, com d’educació sanitària o de suport psicosocial”, explica Olga Muñoz, responsable de l’Àrea de Benestar Corporal de l’associació.

L’entitat va atendre l’any passat 1.276 persones per càncer de mama, la majoria que estaven afrontant la malaltia però també familiars i cuidadors. De cara al 19 d’octubre, l’associació posa el focus en la prevenció, la detecció precoç, la recerca i l’acompanyament psicològic.