Probablement coneix a algú que lídia diàriament amb un dolor crònic. Aquest és, segons l’Associació per a l’Estudi del Dolor, “una experiència sensorial i emocional desagradable, associada amb mal tissular real o percebut”. El dolor s’associa amb emocions negatives, com per exemple un estat d’ànim baix. És més: quan es cronifica, pot arribar a ser incapacitant a nivell físic i emocional. Què hi ha darrere d’aquests casos? És el dolor un procés més complex del que aparenta?
La nostra visió del dolor ha evolucionat al llarg dels anys. Avui sabem que es percep gràcies a la detecció d'estímuls que podrien resultar nocius per part d'unes cèl·lules especialitzades anomenades nociceptors. Aquestes neurones contacten amb unes altres i transmeten la informació de l'estímul a la medul·la espinal i d'aquí fins a l'escorça cerebral i altres estructures de l'encèfal.
És en el cervell on es configura la percepció dolorosa que experimentem quan, per exemple, ens punxem el dit o sofrim d'indigestió. En aquest moment, el nostre cervell, principalment a través d'un sistema neuroquímic conegut com a opioide endogen, inicia mecanismes d'analgèsia per a inhibir la conducció de l'estímul dolorós.
La cerca de recursos per a mitigar el dolor es remunta a la prehistòria, quan l'ésser humà va començar a recollir opi, que imita els mecanismes d'analgèsia del nostre cervell en ser capaç d'interactuar amb el sistema opioide.
Per a què serveix el dolor?
En condicions normals la percepció del dolor és enormement útil. Ens permet identificar estímuls potencialment lesius, ens posa en estat d'alerta i modela el nostre comportament per a evitar aquestes amenaces. Al llarg de la història, aquells organismes que percebien més eficientment aquests perills reaccionaven, sobrevivien i transmetien els seus gens millor. Per tant, la percepció del dolor sí que suposa un avantatge evolutiu.
Però, i si el dolor persisteix, fins i tot quan el mal ha acabat? En aquest cas, deixa de ser un símptoma que ens ajuda a sobreviure. La desregulació de la seva percepció pot convertir-ho en dolor crònic, que representa una situació d'estrès per al cervell. Un exemple és el dolor per sensibilització central, que es caracteritza per la seva dificultat de tractament i un major risc de desenvolupar trastorns associats.
La cara oculta del dolor crònic
En països desenvolupats fins a una de cada tres persones sofreix dolor crònic, i el 50% d'elles declara que aquest interfereix en la seva vida diària. Associats a aquesta circumstància, és freqüent trobar problemes de somni, addicció a medicaments (els opioides, per exemple) i a altres drogues (com l'alcohol). L'ansietat afecta a entre el 2 i el 18% de la població general, mentre que, en les persones amb dolor crònic, la xifra augmenta a entre el 6 i el 40%.
Estudis amb ratolins realitzats pel nostre grup de recerca han permès comprovar com apareixen conductes de tipus ansiós i falta de motivació per a obtenir recompenses arran de l'experiència de dolor de tipus inflamatori. Les femelles, per cert, són més proclius a desenvolupar-les.
La base d'aquests canvis en resposta al dolor radica en canvis neurobiològics en el sistema mesocorticolímbic, una sèrie d'àrees del cervell relacionades amb la motivació i els estats emotius. D'entre aquestes, destaquen l'àrea ventral tegmental i el nucli accumbens, la connexió del qual, consistent en un impuls nerviós que resulta en l'alliberament d'una molècula anomenada dopamina, és clau per a regular correctament el sistema i mantenir les seves funcions de recompensa i motivació.
Simplificant: un alliberament suficient de dopamina en el nucli accumbens resulta en la motivació que permet reforçar les conductes que són beneficioses per a la nostra supervivència.
Però, què té a veure això amb el dolor crònic i les seves comorbiditats? Molt, i el nostre grup se centra en comprendre aquest vincle a nivell cel·lular i molecular.
És important recordar que el dolor crònic representa un estrès per al sistema nerviós que causa alteracions en les connexions entre neurones. Les cèl·lules del sistema mesocorticolímbic no són una excepció: els nivells de dopamina són menors en persones amb dolor crònic, la qual cosa condueix a estats d'ànim més baixos. A més, alteracions en l'amígdala, àrea relacionada amb l'estrès i l'ansietat, afecten també els nivells de dopamina en el nucli accumbens.
Sota aquestes circumstàncies, és freqüent que apareguin trastorns psiquiàtrics com la depressió o l'ansietat, i també creix el risc de recórrer a drogues, com l'alcohol o els opiacis, com a “autotractament” per a alliberar més dopamina i recuperar els nivells reduïts pel dolor.
Malgrat les dificultats que pot suposar viure amb dolor crònic, existeixen en l'actualitat opcions per a millorar la qualitat de vida de les persones que ho sofreixen i reduir la probabilitat de desenvolupar aquestes comorbiditats. Alguns d'aquests tractaments inclouen el mindfulness i entrenaments d'atenció i memòria.
Així i tot, queda molt per conèixer sobre el dolor crònic i de la forma en què es relaciona amb les comorbiditats a través d'adaptacions a nivell cerebral, per la qual cosa la recerca biomèdica sobre el tema continua sent crucial.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari