Quan diem que un nen “es porta malament” estem fent un judici a partir de les nostres expectatives adultes sobre com ha de ser la conducta infantil. És important analitzar de què depenen aquests judicis adults i, d’altra banda, en quins contextos els nens i les nenes són capaces de subvertir l’ordre establert i desobeir.
Adults en miniatura
La filosofia de criança en la cultura occidental ha evolucionat al llarg dels segles, en paral·lel als canvis en l’estructura econòmica, familiar i les polítiques reproductives.
Antany, el llinatge era un bé imprescindible per a l’economia familiar i la mortalitat infantil era alta. La criança tradicional valorava l’adquisició d’actituds madures, més adaptatives a les circumstàncies que nenes i nens havien d’afrontar com a mà d’obra barata i assumint labors domèstiques des de molt aviat.
A la fi del segle XIX, aquesta concepció dels nens com a “adults en petit” comença a canviar per a anar transformant-se en el concepte d’infància actual. Avui dia, la infància és entesa com un període vulnerable que requereix d’unes cures i una educació.
Portar-se malament adquireix significats molt diferents en aquests diferents contextos històrics, ja que les conductes que s’esperen de la infància són molt diferents.
Diferències històriques i culturals
Justament a partir del segle XIX els adults en les cultures occidentals comencen a mostrar preocupació per la felicitat de nens i nenes. Aquesta “cultura emocional popular” es reflecteix en manifestacions culturals com la celebració d’aniversaris infantils, que comencen a aparèixer en aquesta època en l’alta societat.
Aquestes diferències no s’observen només entre diferents contextos històrics, sinó també entre diferents cultures. Si preguntem als països occidentals què és més important aconseguir en la criança d’un fill, les respostes apuntaran majoritàriament a la felicitat, mentre que en països com l’Índia o Mèxic apunten a l’èxit, i a la Xina al bon estat de salut.
D’això podem inferir que “portar-se malament” en aquestes diferents cultures estarà relacionat amb conductes que desvien als nens dels objectius que per a ells ha marcat la societat adulta.
Canvis de perspectiva sobre la conducta infantil
Per tant, la definició de mala conducta no és absoluta sinó relativa al context i les expectatives adultes. Un comportament pot ser qualificat d’inadequat si resulta inconvenient o perjudicial sota el prisma dels adults. Des d’aquest punt de vista, la pregunta important no és per què els nens i les nenes es porten malament, sinó quins condicionants culturals porten als adults a enjudiciar la conducta infantil com a dolenta o bona.
Per exemple, des de l’ètica protestant que forma el “esperit capitalista” del món occidental, es posa gran èmfasi en la disciplina, el treball dur i l’austeritat. Des d’aquesta ètica, es considerarien mals comportaments la desobediència a l’autoritat, així com la falta de disciplina, d’autocontrol i d’esforç.
Aquesta ètica originalment venia acompanyada de la creença que el nen o la nena són dolents per naturalesa, com assenyala per exemple en el seu llibre El deure dels pares: Com criar als teus fills a la manera de Déu el pastor anglicà JC Ryle:
“No has de pensar que és una cosa estranya i inusual que els petits cors puguin estar tan plens de pecat. És l’única herència que ens va deixar el nostre pare Adán; és aquesta naturalesa caiguda amb la qual venim al món; és aquesta herència que ens pertany a tots”.
La visió il·lustrada
Enfront d’aquesta ètica protestant, trobem posicionaments molt diferents sobre l’educació i la naturalesa dels nens i les nenes com el de l’il·lustrat Jean-Jacques Rousseau. En el seu Emilio, o sobre l’educació, aquest filòsof planteja que l’ésser humà és bo per naturalesa i que l’educació ha de consistir a guiar la voluntat d’aprenentatge del nen i l’adolescent sense coartar la seva llibertat.
Llegir més: l’educació positiva no té per què excloure els càstigs
La comprensió moderna de l’educació està més pròxima als plantejaments de Rousseau que als de Ryle, en termes generals. Des d’aquesta perspectiva els comportaments disruptius de la infància sovint indiquen necessitats no satisfetes o absència d’un entorn estimulant, la qual cosa situaria la responsabilitat del mal comportament en el context i no en l’individu.
Prohibir donant raons
La psicologia del desenvolupament moral és una àrea d’estudi clau que aprofundeix en les dinàmiques de l’obediència i desobediència infantil. Entre els experts destacats en aquest camp es troba el psicòleg estatunidenc Eliot Turiel. En la seva obraThe Culture of Morality (La cultura de la moralitat), Turiel examina com diferents “cultures de la moralitat” coexisteixen i avaluen l’obediència i el manteniment de l’ordre moral des de diverses perspectives.
En aquest sentit, també els conflictes que sorgeixen amb nens, nenes i adolescents es poden enjudiciar des de diferents punts de vista, bé com un desafiament a l’autoritat, bé com una resistència cap a normes que van en contra del seu benestar, els seus interessos o els seus propis judicis morals.
Turiel i altres autors posen de manifest que l’incompliment de les normes per part dels infants depèn, en gran manera, de les raons que els donem per a establir-les. En altres paraules: sempre que prohibim alguna cosa hem de donar una bona raó per a fer-ho si volem evitar que ens desobeeixin.
Actitud davant l’autoritat
Al voltant dels tres o quatre anys, els nens i nenes comencen a valorar les seves eleccions personals i la seva autonomia. Aquest inici de la independència en relació amb els seus propis gustos i eleccions es converteix en l’àmbit de majors conflictes amb els seus pares i altres figures d’autoritat.
Els nens consideren que l’elecció de les activitats per a divertir-se, l’elecció d’amics i de companys de jocs, les activitats d’expressió i creativitat així com el control del seu propi cos són àmbits d’elecció personal. Per tant, la imposició de normes que atempten contra aquesta autonomia sense donar bones raons per a això pot donar lloc a desafiaments, trencaments de les normes i mentides per a poder saltar-les-hi.
Si les raons que donen els adults per a imposar una prohibició no són considerades legítimes, els nens jutgen que desafiar les normes o mentir per a no complir-les és correcte. Si les raons que donen els pares estan basades en qüestions pragmàtiques (no anar a jugar al bàsquet per a no trencar la roba nova) o de prudència (no tornar-se a torçar el turmell), els nens jutgen com a legítima la prohibició de jugar al bàsquet. Però no ho fan si les raons estan basades en biaixos de gènere (el bàsquet és de nens/nenes) o racials (no pots anar amb aquest amic perquè és negre).
Un equilibri difícil
La criança i educació d’avui enfronten el desafiament d’equilibrar la disciplina i la comprensió. Reflexionar sobre el rumb que prenem és crucial per a forjar ciutadanies conscients i respectuoses.
Com definim la mala conducta en els nostres propis fills o del nostre alumnat? Quan i per què ocorre? I el més important, com responem a aquestes situacions? Aquestes preguntes són crucials per a afrontar una educació conscient i centrada en el desenvolupament moral de les nenes i els nens.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari