Acaben de sopar, s’asseuen en el sofà i la filla preadolescent li està explicant a la seva mare que ha rebut un missatge ofensiu en Instagram, potser és una ximpleria, però li ha fet sentir malament… No obstant això, la seva mare està absorta en el seu propi mòbil contestant els whatsapps que no ha pogut llegir durant el dia. La nena calla i agafa el seu telèfon intel·ligent per a mirar Tik Tok… Els sona aquesta imatge?
L’assetjament en la xarxa o cyberbullying és una realitat preocupant que afecta, en major o menor mesura, a un de cada tres infants i adolescents a l’Estat espanyol. En el món, segons l’OCDE, el 23% dels estudiants de secundària afirma haver sofert assetjament en internet almenys diverses vegades al mes. Donada la rellevància que té l’entorn familiar en la seva facilitació o prevenció, hem investigat quin paper té la supervisió familiar i el propi ús del mòbil dels adults responsables en l’aparició d’aquestes conductes.
El phubbing parental és un fenomen recent que consisteix a estar distret o distreta amb el mòbil i no parar esment a un fill o filla durant una interacció. La paraula, d’ús col·loquial en anglès, sorgeix de la suma de snub (ignorar) i phone (telèfon); pel que en castellà alguns ho han traduït com “*ningufoneo”.
En la nostra anàlisi, ens hem centrat en explorar quina podria ser la relació d’aquesta falta d’atenció amb l’aparició de conductes de risc en infants i adolescents. A més, ens hem plantejat si existien possibles diferències per gènere o edat.
Per a donar resposta a aquestes preguntes, entre altres, realitzem un estudi a Aragó amb 1.554 estudiants de primària i secundària entre 10 i 18 anys mitjançant la tècnica d’enquesta.
Ignorar té conseqüències
Hem pogut confirmar que la supervisió familiar de l’ús d’internet per part dels menors, i de les seves comunicacions en xarxes socials, és un factor protector davant el fet de convertir-se en agressor o víctima del ciberassetjament.
També que quan els pares tendeixen a concentrar-se en el mòbil mentre comparteixen temps de conversa amb els menors hi ha més possibilitats que aquests incorrin en rols d’agressor o víctima en les seves interaccions en internet.
Un de cada quatre d’aquests estudiants preguntats reportaven ser ignorats per part del seu pare o de la seva mare en estar aquests mirant el seu mòbil (el 23% de les noies i 25% dels nois deien que rebien phubbing per part de la seva mare, i 28,1% de les noies i 28,9% dels nois per part del seu pare).
Si separem els resultats per sexes, trobem que el phubbing té més conseqüències entre els nois, que són agressors amb major probabilitat, mentre que la supervisió familiar resulta més efectiva per a la prevenció de la ciberviolència en el cas de les noies.
Les edats crítiques
Quant a l’edat, la supervisió parental disminueix molt en adolescents a partir de 15 anys. No obstant això, el seu efecte positiu en aquesta etapa és similar als altres grups d’edat, per la qual cosa seria ideal mantenir la supervisió.
D’altra banda, encara que el phubbing parental afecta negativament a tots els grups d’edat, és especialment preocupant entre els menors de 10 a 12 anys a l’hora de convertir-se en ciberagressors.
Ser present, supervisar, i no prohibir
Aquests resultats suggereixen que la supervisió familiar dels adolescents en el seu ús de les xarxes socials i internet els ajuda a desembolicar-se de manera sana i segura en el món virtual.
No es tracta, per tant, de la prohibició de l’ús dels dispositius mòbils, que els menors poden considerar com una vulneració de la seva independència, sinó d’una supervisió conscient i constructiva de com s’usen per a prevenir conductes de risc, com ara el ciberassetjament. I aquesta hauria de ser continuada en el temps, donat l’efecte positiu que té fins i tot en el grup de major edat.
I donar exemple
No obstant això, l’educació digital proporcionada per la família no és l’únic element necessari per a aconseguir aquest desenvolupament personal saludable. La forma en què els pares i mares utilitzen els seus dispositius electrònics actua com un model negatiu per a infants i adolescents. I el fet que els fills puguin percebre que són ignorats quan els seus familiars estan utilitzant els seus telèfons mòbils pot promoure encara més marcadament un “comportament d’exclusió” que interfereix en les relacions entre els progenitors i els seus fills, i pot conduir a conductes de risc en línia com el ciberassetjament.
La prevenció del ciberassetjament, per tant, ha d’incloure la sensibilització de les famílies cap a estratègies de criança positiva que incloguin la supervisió i donar un bon exemple.
L’ús responsable de les xarxes socials i internet suposa ensenyar als nostres fills i filles la importància del respecte en internet, la qual cosa es conèixer com “*netiqueta” (acrònim de net —xarxa, en anglès— i etiqueta, que fa referència a les normes de conducta socialment acceptables en internet).
Les regles de la “netiqueta” inclouen, entre altres, el respectar la privacitat de l’altre (no compartir imatges o dades d’uns altres sense permís), interactuar amb els altres amb respecte, verificar sempre les fonts o ajudar si algú és assetjat. En definitiva, comportar-se amb els altres en la xarxa com ens agradaria que es comportessin amb nosaltres.
Però, a més de la “netiqueta”, ensenyar un ús responsable suposa també que tots aprenguem una nova manera de conviure amb els mòbils en família. En aquest nou panorama en el qual dispositius i xarxes socials exerceixen tanta atracció sobre la nostra atenció, és important prioritzar la comunicació en persona.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari