Ramon Mas: “És un problema que es parli poc del suïcidi perquè deixa molt de dolor, incomprensió i silenci”

ACN

L’escriptor Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) ha publicat Els murs invisibles(L’Altra Editorial), un llibre de tall plenament autobiogràfic que aborda un dels episodis més colpidors de la seva vida: el suïcidi del seu amic Raül.

La novel·la és també un relat de formació sobre el pas a l’edat adulta i un cant a l’amistat, en què l’autor fa una radiografia de la seva adolescència a Vic i rememora els vincles creats en un lloc tan emblemàtic com és el Sucre. Mas reivindica la importància de parlar del suïcidi, perquè és una realitat que deixa molt de “dolor, incomprensió i silenci”. També demana fer-ho des d’una perspectiva més amplia, sense relacionar-ho sempre directament amb una malaltia mental.

Els murs invisibles comença la nit del divendres 12 de març del 2004, quan el propi escriptor —que en aquell moment tenia 22 anys i vivia a Barcelona— rep un missatge de text del seu amic, just abans del seu primer intent de suïcidi. El que segueix després, són les tres setmanes que van viure junts, que culminen, ara sí, amb la mort d’en Raül, que finalment acaba llevant-se la vida. “Al llibre parlo de tot aquest temps que vaig intentar estar amb ell, ajudar-lo i entendre’l, juntament amb diversos salts endarrere que ajuden a entendre una mica més la nostra història, la nostra amistat i la comunitat en què vam créixer”, assenyala.

L’autor afirma que és un llibre que feia molt de temps que tenia ganes d’escriure i que no ha estat fins ara que l’ha pogut materialitzar. Tot i ser un procés “amb moments durs”, considera que la seva escriptura  ha estat més “feliç” que no pas “dolorosa” i que li ha permès veure la història des d’una perspectiva que no tenia. “Evidentment és un llibre trist, perquè la història ho és, però també és una mena d’homenatge a ell, i a tot el que vam ser junts”, afegeix.

Una experiència dolorosa

Tot i que Mas considera que no es tracta d’un llibre “sobre el suïcidi”, també reconeix que és l’esdeveniment que marca tota la novel·la. No només pel que fa a la pèrdua, sinó els sentiments col·laterals que deixa entre les persones que es queden. D’aquí també prové el títol de l’obra, ja que l’escriptor creu que es descriuen perfectament aquests “murs” que queden, sovint, de forma involuntària.

“Es continua parlant poc del suïcidi perquè és un tema tabú”, afirma. També lamenta que la gran majoria de vegades quedi associat a una malaltia mental quan, en realitat, “la gent que decideix morir ho fa per molts altres motius”. A més, insisteix, que cal deixar de parlar d’aquestes persones únicament com a “suïcides”. “És greu que s’exclogui socialment algú després de morir. Si la mort és per malaltia o accident deixa dolor, però no hi ha tanta recança a parlar-ne, en canvi un suïcidi crea aquest silenci, aquesta marginació social”, conclou.

Després de molts anys, també reconeix que ha pogut acceptar tot allò que va passar i veure quin va ser el seu paper real en la història. “Al final cal no sobredimensionar allò que vas fer o deixar de fer”, opina, “la mort és present a la vida, hi ha coses que no es poden controlar i t’has d’adaptar”.

Un altre dels objectius de Mas era retratar una època molt concreta de la seva joventut, així com la importància de poder tornar a les arrels. “El sentiment de pertinença cap al Sucre, d’una comunitat que en aquella època no teníem uns gustos majoritaris ni habituals, i que vam trobar el nostre lloc en una societat conservadora que pot resultar opressiva per un adolescent amb ganes de transgredir”, recorda. “Per mi és una cançó d’amor als meus amics”, admet, “i m’agradaria que els lectors pensessin en totes aquelles persones que els han marcat i canviat”.