Invisibles i oblidats a casa nostra


L’any 1965, el conjunt musical Los Sirex van treure una cançó titulada “¡Que se mueran los feos!”.En clau divertida i superficial venien a dir que als lletjos els anaven més bé les coses a la vida perquè, entre altres coses, ells tenien més sort per lligar amb les noies. En realitat, hem sentit moltes vegades la frase per incidir en el fet que volem les coses lletges lluny de nosaltres, que no desitgem veure allò que ens molesta o que ens interpel·la com a societat.

Fa unes setmanes vam poder parlar amb en Bru Rovira del seu llibre Solo pido un poco de belleza, en què ens descriu la lletjor que tenim a Barcelona i, més concretament, a la Barceloneta i a Ciutat Vella. Ens referim a la pobresa endèmica i crònica d’una part de la població. Bru Rovira ha estat capaç d’acostar-se a aquesta població instal·lada al casc antic de Barcelona i la Barceloneta sense prejudicis socials, ni amb intencions redemptoristes, ni fent-ne judicis de valor. Ens parla de la pèrdua de l’autoestima, de la pèrdua de la dignitat social, de la pèrdua de casa teva després d’anys i anys, de la pèrdua de la teva vida social, del malviure quotidià, del problema de les toxicomanies… En definitiva, ens parla de la pobresa en el sentit més profund i arrelat; ens parla del dolor de les persones. Ens va desgranant la vida d’uns personatges i d’una història col·lectiva de decrepitud de la condició humana.

I aquells que no vivim en aquesta situació, realment els coneixem? Ens hi hem interessat alguna vegada? Ens creiem les notícies triomfalistes que ens diuen que la pobresa està lluny de les nostres fronteres? Ens hem sentit interpel·lats per tot aquest col·lectiu a casa nostra?

El llibre de Bru Rovira no pot deixar indiferent ningú. Parla d’allò que es considerat lleig i, per tant, és millor que desaparegui. Però és que no parlem únicament de persones lletges. Estem parlant de persones vives amb records, amors presents en la memòria, fills desapareguts de llurs vides. Tenen desitjos, ànsies, moltes ganes de viure i són conscients fatídicament de llur decrepitud.

I nosaltres, què podem fer? En primer lloc, és un problema complex i no existeixen solucions simples. No es tracta d’ampliar la xarxa de serveis socials. No es tracta de lamentar-nos-en i res més. Hem d’abordar el problema des de la base. I per a això es necessiten professionals que coneguin el problema de prop i que apuntin a solucions holístiques. I, sobretot, no hem de permetre que aquest problema que ens interpel·la a tots pugui ser una medalla per al polític de torn que ens asseguri que tot està solucionat.

Existeixen infinitat d’educadores i educadors socials, treballadores i treballadors socials, personal de la sanitat, la psicologia, l’advocacia, la psiquiatria i professionals d’altres disciplines que hi fan un treball de camp diari. Són ells els que coneixen el problema en tota la seva magnitud i els que ens poden apuntar les intervencions que cal fer-hi. Cal que els escoltem per fer allò que ens diuen.

I també és important que siguin les mateixes persones que són excloses de la societat per la seva pobresa crònica les que puguin participar en el seu procés de canvi.

De res serveixen els programes d’intervenció social sense la participació directa dels afectats. Des del grup de Sèniors del CEESC estem treballant en un debat en què hi puguin participar tots aquests professionals i agents socials del món de l’economia i demanar-los que siguin capaços de fer, no únicament una declaració de principis, sinó un programa d’intervenció social que sigui susceptible de portar-lo a les altes institucions polítiques del país. Perquè, desgraciadament, els que gestionen la res publica són els més ignorants i els que defugen aquests problemes, justament perquè són molt “lletjos”. Si no considerem que és un problema de país, de tots els agents socials i de tota la ciutadania, aquestes persones continuaran sent oblidades i invisibles.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article