Professionals i artesans (10): la mirada incondicional

“No vayas detrás de mí, tal vez no sepa liderar. No vayas delante, tal vez, yo no quiera seguirte. Ven a mi lado para poder caminar juntos.” (Proverbio Ute).

“Me dijeron de pequeño / Dónde vas que tú no puedes / Y aquí sigo peleando / Con la indecisión de siempre / Me enseñaron a crecerme / A los pies de la derrota.” (Manuel Carrasco)

“Certes coses poden capturar la teva mirada. Però segueix només aquelles que puguin capturar el teu cor.” (Proverbi Sioux)

La incondicionalitat és un concepte important per poder creure i donar sentit a la vida. Sense aquesta idea, res d'allò que ens envolta podria ser cert ni existir. Tot es podria posar en dubte i estaríem envoltats de caos. La incondicionalitat és l'aferrament, és l'estranya sensació que tot és possible i que algú ens mira i ens dona sensació d'existència. La incondicionalitat és una mirada, una simple mirada que dona sentit, que aporta presència i existència. És la mirada dels pares al nou nat. És la llum i l'olor que veu aquest nou nat d'aquells que l'abracen en el moment de néixer.

L'ofici de l'acompanyament a persones necessita aquesta mirada, d'aquesta identificació d'olors i llums. Necessita aquesta incondicionalitat. Aquest tipus de mirada no s'aprèn a la Universitat. Allà se li posen paraules, frases, textos, exemples de bibliografia i, com a tot que envolta al saber i al coneixement, es nodreix de teories que giren i giren sobre el mateix concepte. La mirada incondicional no es pot aprendre, com a molt es pot donar a conèixer, però no arribarem a integrar-les dins del nostre saber humà i emocional. Aquesta mirada incondicional es necessita sentir i viure. Requereix ser donada i haver-la rebut abans per reconèixer el potencial i la força que té quan es tracta d'acompanyar a persones. Quan algú a qui acompanyem necessita aquesta mirada i li oferim, fem de la nostra professió artesania, ja que li donem la possibilitat d'apoderament per iniciar el camí cap a les seves fites vitals.

Tots sabem mirar, reconèixer allò que hi ha davant nostre. Tots veiem que hi tenim endavant, què ha passat o està passant. Tots podem veure les necessitats dels altres o les seves potencialitats. Tots podríem reconèixer els recursos que alguns necessiten o allò que li pot anar bé a altres per tirar endavant en la vida. Tots veiem i prejutgem a la persona que tenim davant i ens oblidem de mirar-la, simplement, mirar-la. I només algunes persones es preguntaran si alguna vegada, algú els ha mirat. Si algú, en algun moment, els ha fet companyia silenciosa quan estaven plorant. Si algú els ha abraçat després d'una gran tempesta. Només algunes persones artesanes miraran l'ànima i el cor trencat o endurit per la vida, de la persona que tenen endavant i li donaran presència, existència i la possibilitat de tornar a intentar-ho. Només algunes els faran connectar amb la cançó que li cantava la mare en néixer o amb les pessigolles i riures de les tardes de pluja a casa quan eren nens o nenes. Només algunes persones artesanes, els hi recordaran amb la seva mirada incondicional, que en algun moment de la seva vida, van ser un infant mirat incondicionalment o que va reconèixer l'olor i la llum d'aquells que el rebien a la vida.

A vegades, en la nostra professió, ens oblidem de mirar. Observem, veiem, analitzem i cerquem les millors opcions possibles que puguin regular als i les nostres usuàries. Allò que necessita per sentir-se acompanyat. Però en aquestes opcions, se'ns oblida la seva mirada, allò que ens pot demanar, allò que necessita realment. En certs moments, no els mirem a ells i si mirem allò que necessitem nosaltres, per les circumstàncies de l'entorn, del temps, dels objectius marcats i de la institució professional que ens envolta. I se'ns oblida que la petjada no seria possible sense fang. I que el fang no seria possible sense sorra i aigua. I també sense un peu, sense un caminar. I aquesta professió necessita constantment aquest doble acompanyament per aconseguir crear petjades o les possibilitats d'observar-les i reconèixer-les. Necessita la mirada incondicional cap a l'altre, la mirada que els dona sentit i reconeixement. La mirada que els permetrà veure's en l'altre i en si mateix com una possibilitat per tornar a la vida, per reconèixer-se com a persona i com a subjecte que pren decisions i que no es deixa emportar per les circumstàncies que l'envolten. La mirada retornada d'aquell a qui li has donat la possibilitat d'estar a la vida, amb ella i no en contra.

La mirada incondicional permet la probabilitat de créixer, de continuar, de creure i de lluitar per seguir endavant amb les nostres decisions. Permet aixecar-nos després d'una errada o dona la seguretat per aconseguir en sortir-nos d'una situació complicada. La mirada incondicional ens manté vius i amb ganes de lluitar i tirar endavant amb els nostres somnis o amb allò que volem arribar. La mirada incondicional ens permet reconèixer a aquell que la dona com un professional que ens pot entendre i comprendre, que està al nostre costat, sense dir res, sense jutjar res, simplement, acompanyar-nos, sostenint-nos, recordant-nos les nostres fites o posant-nos els límits quan el necessitem i mirant-nos com éssers únics i irrepetibles que som però també sense demanar res a canvi, sense esperar res. Simplement ens miren incondicionalment per la creença ferma que aquesta mirada ajuda i crea empoderament i seguretat per tornar a formar i ser vida. Per ser la llum i l'olor que vam rebre i reconèixer en néixer.