Compromís davant el silenci administratiu


Una vegada més, les entitats socials estem al límit. Ens hi trobem tan sovint que al final ja no serà notícia.

Paulo Coelho diu que un infant sempre pot ensenyar tres coses als adults: a estar contents sense motiu, a estar sempre ocupats en alguna cosa i a saber exigir amb totes les nostres forces allò que necessitem.Disposada a aprendre dels infants, i fent una mica d'història, començo per la tercera idea. Fa 25 anys que formo part del Tercer Sector Social, abans fins i tot que tingués aquest nom. He estat voluntària, educadora, coordinadora, directora de centre i, des de fa deu anys, dirigeixo, amb plena dedicació, la Fundació Idea.

Els problemes més greus que hem tingut tots aquests anys han estat causats per la manca de responsabilitat i compromís de les administracions en el compliment de les seves obligacions de pagament. Tant quan érem molt petits, a l'esplai, i les nostres activitats en el lleure educatiu rebien petites, minses subvencions, com quan hem anat creixent com a fundació, passant a gestionar serveis amb un pressupost de quasi nou milions d'euros, els problemes continuen sent els mateixos.

Per més bé que gestionem els diners públics, per més nivell de compliment i satisfacció que assolim, per més innovadors que siguem en la nostra intervenció, per més coneixement que generem i per millor que sigui la nostra atenció, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra: els problemes de l'administració a l'hora de complir les seves obligacions.Sabem que el nostre repte és no dependre de les administracions i que hem de diversificar el nostre finançament, però tinc clar que si l'administració no desenvolupa els serveis públics directament, sí que els ha de pagar, i ha de fer-ho bé i quan toca.

Som organitzacions socials amb estructures d'empresa que gestionem amb transparència fons públics. Optimitzem i mobilitzem recursos, som austers en les formes, busquem l'excel·lència en l'atenció als nostres usuaris i responem pels nostres professionals. Igual que l'empresa ordinària, hem de generar benefici, i ho dic ben convençuda. Som organitzacions sense afany de lucre, perquè els resultats no es reparteixen entre un grup d'accionistes o propietaris, sinó que reverteixen en l'entitat per poder millorar els nostres serveis, fer front a les nostres obligacions amb els professionals, continuar fent millores socials i treballar, en definitiva, per fer efectiva la nostra missió.

Durant aquests 25 anys, no hi ha hagut ni un sol any en què no hàgim patit pel finançament, i quan els pagaments no arriben, hem de recórrer als bancs. L'administració apel·la a la nova ordre d'adaptació i acreditacions de serveis per justificar els retards del 2019, però no resulta gaire creïble. No es tracta d'un problema puntual. L'infrafinançament dels serveis que prestem les entitats socials, així com la manca de consideració per part de l'administració, són dèficits estructurals.

Les entitats socials som aquelles a qui si es deixa de finançar no passa res. Tirem endavant a base de compromís amb els infants i famílies per què no els deixarem mai desatesos. A més a més, com a sector, públicament mantenim un perfil discret. En moments tan complicats per a moltes entitats, les federacions haurien de ser valentes i pronunciar-se. Tampoc podem perdre de vista el compromís amb els professionals de les nostres organitzacions. Aquestes són per a nosaltres les dues línies vermelles que no es poden traspassar. Si volem una atenció de primera, hem de tenir professionals de primera. No podem treballar amb l'angoixa de no saber si cobrarem. Si prestem serveis públics, les retribucions dels nostres professionals han d'estar garantides. Podria l'administració fer-se càrrec directament d'aquest pagament?

Si no ens reivindiquem, podem veure reduït el nostre rol de generadors de coneixement, d'innovació social i d'incidència política a un simple rol de proveïdors de serveis sotmesos a les lleis del mercat. El nostre punt fort, el que ens diferencia dels grans proveïdors de serveis, és la territorialitat i l'acció comunitària, imprescindibles per a la integració dels infants i joves, cocreant amb la comunitat la resposta als reptes socials que tenim al davant.

No estaré tranquil·la encara que aquest mes de maig, com s'ha promès, l'administració pagui els comptes pendents de gener i febrer. És insuficient. Fins que no hi hagi un compromís ferm per part seva en el compliment dels terminis establerts pels pagaments a proveïdors, i una revisió profunda de l'import que és necessari invertir en els serveis socials d'aquest país, no estarem tranquils, i continuarem, com diu Paulo Coelho que hem d'aprendre dels nens, “exigint amb totes les nostres forces allò que necessitem”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francesc Cárdenas Barcelona
1.
Estic totalment d'acord, el silenci és desesperant. I si l'administratiu ho és, el de les persones més encara. Porto anys enfrontant-me a un mur de silenci, de no voler simplement parlar pel bé d'una menor que tots dos coneixem molt bé, encara que sigui en etapes diferents de la seva vida.
Ho he demanat al Parlament de Catalunya (http://esmihija.es/), en dotzenes d'escrits, documentals, en prensa, un llibre, davant centenars de persones ... i es segueix negant-me una cosa tan senzilla com seure en una taula a parlar. Potser hi ha una realitat que no es vol conèixer... o potser hi ha una altra que es vol amagar ...?
I si vol, i en l'àmbit que correspongui, podem parlar de finançament. Podem parlar d'un model fonamentalment privatitzat que com qualsevol entramat de poder defensa els seus interessos. Podem parlar de per què defensem tant l'escola pública, la sanitat pública ... i no l'atenció pública a la infància. Valdria la pena ni que sigui per aclarir les moltes sospites que sobre el sistema existeixen. Un director general ja va haver de dimitir per això.
  • 3
  • 0

Comenta aquest article