‘Ubuntu’

Ja gairebé quatre anys de la mort de l'Aylan. Ja tres anys dels primers grups voluntaris que passaven l'estiu a Grècia per fer la vida una mica menys difícil a les persones que, en la seva majoria, fugien de Síria. Poc més de dos anys de la gran manifestació Casa Nostra Casa Vostra.

Quatre, tres, dos anys d'una ciutadania indignada pel que veia pels mitjans: violacions de drets humans en països propers, famílies arriscant –de nou- la vida per arribar a territori segur. Que ens recordaven les nostres famílies exiliades durant el segle XX. Persones refugiades que podríem ser nosaltres.

Però... i aquests últims dos anys, què?

A poc a poc, ens ha deixat d'impactar res. Per què? Pot ser perquè...

N'hi ha menys, d'imatges. Menys vaixells de rescat, signifiquen menys fotògrafs, menys periodistes, menys eurodiputats i famosos al mar que ens puguin informar i sensibilitzar.

De les poques informacions que ens arriben sobre la qüestió, ens hi hem acostumat. Quatre anys de fotos de pasteres al Mediterrani, ja sabem de què va. Volem d'altres notícies, no volem sentir a parlar de conflictes a la República Democràtica del Congo provocats pels nostres mòbils, de persones que travessen continents i deserts patint extorsions, esclavisme, violacions, a països subvencionats a través de les polítiques d'externalització de fronteres de la Unió Europea.

Amb les persones que hi són, a les pasteres, ja no ens identifiquem. Homes, sols, africans... A ells, ja no els veiem tant com nosaltres.

La famosa mort quilomètrica. Ara moren a Líbia, o a alta mar, allà on no els podem veure, i així “no patim”. Tot i que... el mar d'Alboran el tenim molt a prop, no? Doncs ahir hi van desaparèixer 22 persones. Vegeu punt anterior.

Després d'algun esforç fallit per "repartir-se" persones que només volien poder continuar vives, els nostres governs europeus han decidit finalment que Casa nostra és Casa Vostra, ya tal.

Sort del voluntariat. Sort dels moviments socials. Sort dels nostres socis. Sort dels universitaris que continuen estudiant les migracions forçades, i que ara, després de quatre anys, comencen a tenir resultats de les seves investigacions sobre la crisi del dret d'asil a Europa per poder exposar. Sort d'alguns (sobretot algunes) periodistes que han aprofitat aquests quatre anys per especialitzar-se i poder donar informació veraç sobre les migracions.

70.800.000 persones en situació de desplaçament forçat. És una realitat que no fa sinó augmentar, i els desastres ambientals en són i en seran un factor clau. Les polítiques capitalistes d'ús dels recursos naturals finits provocaran cada vegada més desplaçaments de població, i pot ser nosaltres, també, ens haurem de desplaçar.

Perquè en un món global on tot està entrellaçat, el concepte d'ubuntu que va popularitzar el filòsof Desmond Tutu és més vigent que mai. Allò que es defineix com la “creença en un enllaç de compartició universal que connecta tota la humanitat”, la “humanitat envers els altres”, el “jo soc nosaltres”, és evident quan comprem roba fabricada a milers de quilòmetres, quan el nostre quotidià depèn de servidors ubicats en un altre continent. L'ubuntu no és una creença, és un fet: el nostre benestar és connectat amb el benestar dels i les altres. L'acollida no l'hem de veure com un simple deure moral. Les polítiques de justícia global tampoc les hem de veure com un simple deure moral. És la clau del benestar humà, el nostre propi benestar.

Pensem-hi quan pensem en les migracions forçades: ells, és clar que som nosaltres.