La paternitat


Faig aquesta reflexió a l'entorn del que significa ser pare, què comporta, com es construeix i desenvolupa aquest rol, ja que, com és sabut, les funcions maternes i paternes són diferents. I, en aquest cas, reflexiono sota el paraigua de la psicoanàlisi.

La paternitat planteja problemes que reflecteixen els de la vida social, ja que pertany a l'ordre de la cultura. És bo, però no necessari, que les funcions materna i paterna siguin desenvolupades per persones del sexe contrari. Constatem la diversitat de maternitats i paternitats d'avui dia i posem l'èmfasi en la funció del rol que desenvolupa cadascú.

Les condicions biològiques del naixement fan que, els primers contactes amb el nounat, en la majoria dels casos, es realitzin per mediació de la mare i, gràcies a això, el lactant se sent segur i protegit. En aquesta relació, privilegiada, es constitueixen els primers pilars de la vida psicològica i afectiva. S'és mare des de l'instant de la concepció i l'embaràs però s'arriba a ser pare seguint un procés. Podem dir que els processos de maternitat i paternitat parteixen d'una asimetria original: la maternitat és més biològica i natural mentre que la paternitat és més social i cultural. Totes dues, complementàries.

En uns primers temps la mare és l'objecte, gairebé exclusiu, de l'amor, però les coses són més complexes i això no pot durar i, al pare, li toca separar, tallar el cordó umbilical psicobiològic amb la mare i això li permet sortir d'aquest ésser únic que forma en la relació dual amb la mare. El pare reforça i assegura aquesta separació i garanteix la regulació a distància entre el nen i la seva mare.

El ritme de presències i absències de la mare és interioritzat pel nadó en forma de seqüències alternants que creen un primer joc d'oposició, homòleg a l'estructura del llenguatge i és la matriu potencial del llenguatge inscrit en l'inconscient. En aquest cas, el pare, apareix com el motiu de les absències maternes i la seva funció de separació intervé en l'estructuració del psiquisme facilitant l'accés al llenguatge.

El pare és el primer “altre” que percep l'infant, com el primer personatge diferent de la mare. I, sembla que, en aquest model es recolzarà en un futur per establir les relacions exteriors futures en el món social.

El sentiment paternal s'elabora a partir dels elements fonamentals que caracteritzen la funció paterna. La part més important és la separació del nadó de la mare fent una funció com de mediació. Separació i mediació com una sola realitat, ja que, per separar cal posar-se entre dos elements i també poder servir com un llaç d'unió. El sentiment i la funció paterna poden ser dues cares de la mateixa moneda. La manera que té el pare d'assumir subjectivament les diverses necessitats de la funció paterna provocaran el sentiment. Aquest sentiment, podem dir que no és possessiu, és una mica distanciat i la tendresa es va desenvolupant vinculada al contacte i a la responsabilitat en l'exercici de la funció.

El sentiment de pare ha de satisfer una triple exigència: estimar a la mare, estimar al fill/a i assumir el seu rol social i professional. Sentir-se pare és sentir i dur a terme les condicions necessàries per tal de proporcionar una base de seguretat al fill/a i evidentment donar-li tot l'afecte, tot l'amor i tendresa de què s'és capaç.

El pare hi haurà d'anar reajustant la seva afectivitat per acostar-se tant com pugui a les possibilitats psicològiques del fill/a: respondre a les seves demandes, necessitats, no en funció del que es vol o s'espera del fill/a sinó del que realment és.

Per tant, la paternitat es considera evolutiva i cada etapa del desenvolupament del fill/a aporta un canvi qualitatiu i també un risc de crisi (canvi), en la mesura que tots els processos evolutius suposen també, una situació de fragilitat.

Sembla que, el paper específic de cada progenitor en l'educació del fill/a porta implícita una mena de divisió de les funcions i segons l'edat de l'infant pot tenir més pes la materna o la paterna. En qualsevol cas, l'evolució psicològica del nen o nena demana l'equilibri d'aquestes funcions.

En la paternitat s'ha de donar més importància a estimar que a ser estimat, cal experimentar més satisfacció en donar que en rebre i en dirigir la mirada cap a l'altre (fill/a). Diuen que és difícil ser pare perquè és difícil ser home.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Mercè Corbella Serra Sant Quirze del Vallès
2.

Estic d'acord amb el contingut de l'article. El psicoanàlisi continua vigent tot i sent una teoría clàssica. Crec que la separació de "rols" però tenint en compte que els pares han de formar un equip, continua sent vàlida actualment.

  • 0
  • 0
Guillem
1.

Un article sanament inspirador i bellament escrit. Entre tant de relativisme i confusió postmodernes, és un luxe llegir opinadors que encara conserven claredat mental.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article