El valor social d'una classe

Les administracions, els polítics, el món professional, els experts, els acadèmics i la comunitat educativa, en general, parlen de manera recurrent de formació amb gran èmfasi. Amb tot i això, que ningú s'enganyi: una classe, qualsevol classe, la majoria de classes tenen avui poc prestigi social. El sistema universitari actual i el mateix professorat valoren molt més la recerca que la docència. Entre els estudiants interessa, sobretot, la qualificació i la titulació obtinguda i no tant allò que passi cada dia dins les aules.

Confesso que de jove, quan jo era estudiant, faltava a algunes classes perquè treballava i em costava de combinar els estudis amb la feina. Com que, en els anys de la meva carrera universitària, vaig fer força campanes, seria una mica hipòcrita que defensés aquí, sense matisos, el caràcter obligatori de les activitats lectives i que no volgués comprendre les circumstàncies de cada situació particular. Vagi per endavant que no vull fer un article rondinaire. Sols comparo el valor social de la docència amb altres professions que conec.

No he sentit mai a la vida cap metge, ni cap paleta, ni cap botiguer, ni cap arquitecte, ni cap lampista, ni cap pagès, ni cap comercial, ni ningú —faci la feina que faci― que es queixi perquè ha d'anar “expressament” a treballar: a visitar una obra, a podar un arbre, a fer una comanda, a casa d'un malalt o a visitar un client. En canvi, sí que he sentit moltíssims alumnes i també alguns profes de diverses universitats ―i de tota mena de carreres (tècniques, socials, de lletres o de ciències)― que deien frases amb laments així: “És que he de venir només i expressament per a una classe!”.

Conec nombrosos periodistes que han anat a un poble allunyat del Pirineu o de qualsevol altre punt de Catalunya o del món, “expressament” per fer una notícia d'un minut o de mig minut per a un informatiu de televisió o de ràdio. O bé, que han d'anar “expressament” a cobrir un acte per escriure'n després poques ratlles. Per 30 segons i no es queixen. Queixar-se per haver d'anar “expressament” a realitzar qualsevol activitat humana és admetre que aquella activitat té poc valor, que és secundària, que caldria una justificació per fer-se, o bé que la persona queixosa necessitaria fer (o rebre) “alguna cosa més” per complementar el seu valor limitat.

Ja sabem que la feina d'un docent i d'un alumne és molt més que el temps presencial dins dels centres: implica avaluació, preparació, renovació de materials, tutories, treballs o estudi. Ja sabem que els horaris no sempre són de grat de tothom. Ja sabem que els professors associats reben salaris molt baixos i que, segons on visquin, gairebé no cobreixen ni els desplaçaments al lloc de treball. Però aquests serien altres temes.

Els atzars de la meva trajectòria vital i laboral m'han fet coincidir amb periodistes i professors de tota mena, les meves dues feines. Sense ànims de generalitzar, ja que a la vinya del senyor hi ha de tot, penso que aquests dos nobles oficis amaguen dos perfils humans antagònics. Escric en tercera persona per prendre distància i intentar ser més objectiu en l'anàlisi.

Els periodistes són professionals que no estan per romanços, que van directe al gra, que necessiten un titular, una idea i que fan expressament les coses sense donar-hi més voltes, tot i que de vegades, per les presses de voler tenir la primícia, alguns publiquen les notícies pel tros, sense contrastar-les amb prou diligència. Als professors els agrada més la xerrameca, el discurs reposat, l'aprofundiment i la justificació (o les reunions pesades!) per embolicar més les coses, però també amb un esperit més obert. Conscients que no hi ha res més bonic que créixer i madurar davant d'una joventut renovada que cada curs té la mateixa edat i de qui es pot aprendre generacionalment.

Sovint m'agradaria que alguns informadors comptessin fins a deu abans d'escriure segons quin titular i que els pedagogs anessin més a la idea, en comptes de marejar-se tant amb debats metodològics rebuscats sobre l'adquisició de competències educatives i els resultats d'aprenentatge. El tema és, al capdavall, molt més simple. El valor de les coses no es mesura amb el temps. Ni amb la velocitat d'aconseguir i trametre una notícia exclusiva, ni amb la durada d'una classe ni amb els temps destinats a llargs debats estèrils i reunions poc fructíferes.

El valor de les coses significa que tant en un minut, dos, deu, o els minuts que siguin d'un informatiu, com en una o dos o tres hores de classe poden passar grans coses. La dificultat és aconseguir l'interès de l'altre. Una fita, que en l'ensenyament és complexa i sovint frustrant ―tots fem el que podem i cada dia ens equivoquem―, i que esdevé una empresa titànica, que té a veure amb la motivació, vocació, innovació, sort i personalitat de cadascú. Quelcom que va molt més enllà del bon rotllo de profes mediàtics com el Mago Pop o la Clara Segura, uns mestres-suplents que brillen només un dia i que després se'n tornen cap a casa feliços, cofois sense haver de corregir cap treball ni fer cap examen i sense haver de preparar cap sessió més l'endemà.