Artesans i professionals: el temps

“És el temps que has dedicat a la teva rosa el que l’ha feta tan important” (El Petit Princep, Antonie de Saint-Exúpery).

“No em jutgis pel meu èxit, jutja’m per les vegades que caic i m’aixeco de nou” (Nelson Mandela).

“No és el pas del temps qui ens porta a créixer, són els seus cops. I a cada cop que ens aixequem del terra, vencem la por” (Txarango, Mil Ocells).

Com es pot mesurar el temps? Quina és la mesura més encertada? Els segons? El simple pas del temps? O el temps són les nostres accions, allò que fem, allò que rebem i allò que som? Existeix, realment, el temps o és un altre invent humà per interpretar allò que no entenem i que ens provoca cert respecte? Un concepte que ens permet controlar-nos i donar sentit unitari a la vida i al nostre transitar pel món?

El temps adult no és el mateix que el temps d’un infant o d’un animal. No és el mateix temps ni es pot valorar igual tot i compartir els mateixos espais i moments vitals. Les seves percepcions són sempre diferents, a l’igual que els seus valors i la seva mirada al món Un món que tendeix a desaparèixer, a ser destruït. El temps a la feina no s’entén igual que el temps d’oci. No es viu igual. En el temps de feina, sempre hi haurà algú que mirarà quan falta al seu rellotge o mòbil. En el temps d’oci, això no passarà tan sovint. En el temps de la mort, tot passa lent, sense pressa, dens. En el temps de la vida, tot és una muntanya russa que quan s’atura, et trobes sol a casa, sent un mes.

Com podem mesurar el temps en les institucions que tenen cura de persones? En les màquines que fitxen els nostres horaris d’entrada i sortida, d’hores extres i que ens fan passar una targeta o una empremta dactilar? En els temps d’informes varis i memòries anuals que marquen el resum de tot allò que ha succeït en elles, on es veu les dades, els nombres i on ens acostumem a fer valoracions quantitatives d’allò que hem viscut professionalment i no qualitatives d’allò que ha passat?

Es pot mesurar per les altes i les baixes, pel moviment continuo, tant de professionals com d’usuaris/es o residents, com si fos un reflex del món que ens envolta, un reflex emmarcat i reduït pel tarannà de la institució on ens trobem. Pel temps viscut en elles, per tot allò que ens ha passat, per com han canviat les nostres fotografies i els nostres cossos en aquestes institucions que tenen cura de les persones, en moments en què la societat externa, mira cap a un altre costat o parla d’altres fets de caràcter més globals, oblidant-se d’aquells que viuen durant un cert temps fora d’ella i si en les nostres institucions oblidades o invisibles.

Crec en el temps dels fets, el temps mesurat en moments i emocions. El temps quantificat en experiències que es recorden i que guareixen a les persones. El temps mesurat en petites càpsules de creixement vital. El temps que deixa empremta i que permet apropar-se als mateixos somnis, a la vida. Un temps que no té passat ni futur, que només té present i reconeixement d’allò que som i allò que volem aconseguir, allò que desitgem i que ens apropa a ser vida.

Hauríem d’aprendre a construir experiències, a fer-les sentir. Mesurar el temps dels nostres usuaris/es o residents en quelcom que els arribi a l’ànima, que els faci créixer, voler equivocar-se i tornar-ho a intentar. Fer que el seu temps amb nosaltres, no sigui només un control horari marcat per un rellotge, un mòbil o uns torns, sinó, enriquit i fragmentat en fets, discussions i vivències que els permetin donar-se compta que creixen, que ja no som els que érem quan ens van trobar en el camí. Els artesans que miren i tenen cura de les persones, fan, a vegades, que el temps es mesuri en aquestes vivències que permeten créixer i empoderar a les persones a les quals tenen cura, sense mirar ni observar el temps mecànic ni el temps controlador que ens envolta. Els professionals, també ho fan però amb l’ajuda i el fet d’estar sempre pendents d’un rellotge, d’un mòbil o de marcar una empremta a una màquina. O fins i tot, d’un resultat quantitatiu a fitxar en el proper semestral.