Acció social: n'hi ha prou amb un micròfon, una càmera i unes estones de connexió en pantalla?

Agents socials, al meu entendre, són els que es mouen per dignificar persones i col·lectius i alhora dignificar-se a si mateixos. Treballen en contacte constant amb persones, ambients i històries col·lectives. Senten el batec del cor de cadascú d'aquells amb qui han establert vincles i fan bategar els seus a l'uníson amb encaixades de mans, mirades, gestos i actes d'empatia.

Copsen com l'entorn on treballen està farcit de detalls reveladors i variadíssims de sensibilitats i indiferències, d'austeritats i petits conforts, de pobreses punyents i també de riqueses impagables. Viuen enmig de mil històries de peregrinació, exili, lluita, resistència i alhora de projecte, il·lusió, esperança... Els agents socials són generadors d'empatia humana, d'arrelament local i d'enrolament històric, els tres batecs que n'embolcallen l'acció: el del cor que tenim, el del lloc on som i el del temps que vivim.

La tecnologia ens ofereix l'oportunitat d'establir contacte entre la gent mitjançant trobades telemàtiques, virtuals. Un micròfon ens dona veu, una càmera ens mostra als altres i una pantalla ens fa de taula de reunió. La comunicació pot ser molt rica i ha de ser molt viva. Tot depèn d'uns i altres, però sobretot, de qui moderi la trobada. La riquesa comunicativa s'obté gràcies a dos sentits principals, la vista i l'oïda, companys i portadors de la paraula. Però no hi tactes, ni gustos, ni olors. No hi ha ambient circumdant, no hi ha barri ni poble, no hem passat res en comú abans de la connexió ni després, no importa si fa calor o si plou. La tecnologia ens ofereix, doncs, força possibilitats de relació social de caire sintètic i rendible, però incomplet. La trobada directa, la que rep els batecs esmentats, és sens dubte la preferida a la qual tots hem de tendir sempre.

Les circumstàncies excepcionals que avui exigeixen distanciament físic entre nosaltres són una raó evident que explica l'ús de les trobades telemàtiques, ja que substitueixen allò que no pot ser d'altra manera. Fer allò que no pot fer-se altrament hauria de ser el criteri de tria de la trobada virtual. Poso de mostra la proposta de la CAL de fer les converses de català en línia i adaptar els materials de suport per poder ser compartits a la pantalla i lliurats via telefònica als participants (http://www.cal.cat/projecte/xerrem-junts/). Tan bon punt sigui viable la comunicació en proximitat tornarem a les trobades al centre social, la biblioteca del barri, a l'entitat d'acollida, a l'escola... a copsar els batecs que ens porten a l'entesa, a la cohesió social i al compromís de país.

Però més enllà del moment actual hi ha moltes més situacions d'aïllament i d'entrebanc de les que imaginem i per a les quals continuarà essent necessària i beneficiosa la plataforma virtual. Aïllament de persones que no tenen a l'abast —per raons de distància real o de disponibilitat horària— els recursos que necessiten, d'informació, atenció, assessorament, aprenentatge... Entrebancs diversos que els impedeixen de ser on cal o on voldrien (atenció als fills i a la família, falta de mobilitat, horaris inusuals...). L'aprenentatge que hem obtingut amb la pandèmia ha de ser una palanca de llançament per ampliar les ofertes de servei social.

Benvinguda, doncs, l'oportunitat de fer-nos més experts en comunicació tecnològica.