Exigirem amb la mateixa força que hem obeït?

Molt bé, hem cregut, hem fet bondat, ens hem deixat controlar encara més, hem obeït com a ciutadans exemplars, fins i tot cofois, ordres confuses, contradictòries, absurdes... Ens hem empassat el llenguatge “de guerra” que ens mantenia units contra “l'enemic”, ens hem permès esbroncar, en públic i en privat, els que no ho feien, considerant-los imprudents, insolidaris i irresponsables per activitats que a molts altres països formaven part de la normalitat del confinament. Ens hem tapat la boca (amb la mascareta), hem deixat els carrers quasi buits (excepte per transportar productes de primera necessitat i d’Amazon) i hem omplert els balcons d’aplaudiments, agraïments i cançons, més que de reivindicacions...

Hem transitat per totes les emocions, ens hem suportat i ens hem donat suport mutu, hem convençut als nens i nenes amb tota classe d’explicacions, entreteniments i arguments que calia fer-ho. Hem dit que volem recuperar les rutines (ni que sigui per complicitat quotidiana) i les abraçades, però que no volem tornar una normalitat socialment injusta i ecològicament insostenible.

Hem après que podem viure amb menys i hem valorat tot allò que no valoràvem prou: l’escola, la cultura, la sanitat pública (perquè la privada ha fet bastant el què li ha donat la gana, amb el permís dels governants) hem elevat a heroïnes a caixeres, reposadors, persones que cuiden als nostres avis i àvies, educadors i educadores que acompanyen adolescents i joves i, sobretot, als de la sanitat. Hem compadit els autònoms, els aturats, la petita i mitjana empresa, els pagesos, el cel, el mar i la terra.

Hem conegut als veïns, hem recordat que per a algunes persones, del pis de dalt o de països que imaginem a sota, “casa seva” és un infern. Potser hem repensat què és, on és “casa nostra”...

En definitiva, hem après i hem crescut com a persones (fent-nos conscients, també, dels nostres privilegis) i com a comunitat (constatant que som essencialment interdependents): sabem una mica més què vol dir posar la vida al centre.

Però si tot això és veritat, ara hauríem de ser capaços de defensar i practicar d’una vegada i amb el mateix coratge una vida potser menys “còmoda” i menys “productiva”, però més satisfactòria i molt més feliç: valorar i repartir les feines de cures que han fet quasi sempre les dones, consumir menys de tot, intercanviar la roba i les coses, comprar aliments de proximitat, no menjar tanta carn, boicotejar a les multinacionals, no aplaudir els que evadeixen impostos (per molt bons esportistes, artistes o trilers que siguin!) no agafar tants avions, ni creuers, utilitzar el transport públic, la bici, les cames, compartir el cotxe, no pagar “en negre” i escriure en blanc lluminós una vida digna per a tothom.

No empassar-nos, una vegada més, que no hi ha diners i recordar als governants, a tots, que en un Estat social i democràtic de Dret, com el que estableix la Constitució, a qui s’ha de rescatar és a les persones, no als bancs; que s’ha de legislar per una economia del bé comú (calculant costos i beneficis no només monetaris); que la base són els serveis públics; que cal repartir el treball i flexibilitzar el sistema, però per permetre la conciliació familiar; que s’han de garantir sous i condicions dignes al sector social; que urgeix una renda bàsica de ciutadania, amb una política fiscal més impositiva per als molt rics i que persegueixi de veritat l’evasió; que la defensa dels drets i llibertats de les persones migrades passa ara mateix per una regularització excepcional. I tot el que no podem deixar que oblidin...

Però sabrem exigir amb la mateixa força que hem obeït?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article