Ser metge resident en temps de Covid-19

Com a metge resident (MIR) s’assumeix que l’adaptació ràpida als diferents serveis i unitats és una qualitat bàsica i necessària per poder integrar-se de forma immediata a les diferents destinacions de l’itinerari formatiu. També acceptem que de vegades cal arribar més d’hora o marxar més tard pel benefici dels nostres pacients i projectes. Tanmateix, el debut de 2020 ha espremut i enfortit, fins a límits desconeguts, tots aquests valors i capacitats que un metge resident ja du a la motxilla.

Els primers MIR a fer front a la Covid-19 van ser els que realitzen guàrdies d’urgències i plantes mèdiques: medicina interna, medicina familiar i comunitària, pneumologia i d’altres... i a mesura que passaven els dies, la situació es complicava, i molt. Finalment tots vam rebre una trucada, un missatge, un email: era el moment de fer costat als nostres companys que ja feia setmanes s’enfrontaven cara a cara amb el virus. Van deixar d’existir les especialitats i les rotacions; tampoc es diferenciaven adjunts de residents i tots tenien un objectiu comú, salvar el màxim de vides possible.

Anestesistes i cardiòlegs van adaptar les seves àrees i el seu coneixement a l’atenció dels pacients intubats. Pediatres, traumatòlegs i maxil·lofacials van donar suport a les UCI, algunes d’elles, construïdes en menys d’una setmana. Residents de rehabilitació i cirurgia van ser traslladats a Parc Sanitari Pere Virgili per atendre tots aquells pacients derivats de l’hospital. I es va posar en marxa el Pavelló Salut, per atendre pacients no crítics amb Covid-19.

A més de tota l’assistència hospitalària, els residents de Medicina Familiar i Comunitària feien malabars entre les visites domiciliàries, les guàrdies als CUAP i a l’hospital i la telemedicina... Mentre de forma paral·lela es creava un equip multitudinari de metges que trucaven cada dia als familiars dels pacients ingressats per oferir suport emocional i solucions als dubtes que sorgeixen d’una situació tan extraordinària. Precisament, durant la pandèmia, la meva tasca ha estat ser una de les coordinadores de l’Equip de Suport als Familiars.

Tot i això, la part més difícil i per a la que no estàvem preparats, no van ser els canvis sobtats. No va ser la por a desconèixer el maneig d’un tipus de pacient al qual no estàs acostumat. Va ser, essent R1, haver de trucar a cinc famílies en una guàrdia per pronunciar les pitjors paraules. Adonar-se que els metges amb fills han renunciat a veure’ls durant setmanes i com alguns fins i tot han perdut éssers estimats. Aquest dolor i desesperança, que ningú no hauria de viure mai, han estat pal·liats pel gran esperit d’equip i solidaritat que ha regnat l’hospital tots aquests mesos. Per la companyonia de tots els professionals i pel suport de la població i les nostres famílies, que cada dia han agraït la feina que fem i per a qui hem estat el punt de referència, el pilar que aguantà el sostre durant tota aquesta crisi.

Com a metges, ens hem fet grans de cop. Aquesta experiència ens ha aportat un valor afegit incomparable i sense precedents, i ens ha fet adonar de la importància del nostre rol a la societat. Ha reafirmat la nostra vocació per ajudar a les persones i ha tret a la llum la part més lluitadora que portem a dins. Hem deixat en evidència la imprescindibilitat del nostre paper al sistema sanitari i és el moment de reconèixer el valor dels metges residents que des de sempre hem donat la cara i que ara, tenim la motxilla més plena que mai.