Reconnectar amb l’essencial

Si alguna cosa ens està ensenyant aquesta pandèmia és que ens ha obligat a canviar el ritme que tots teníem abans. Aquesta situació de desequilibri i d’incertesa davant de moltes coses segures que estem acostumats, ens fa preguntar-nos: aquesta forma de viure m’ha fet més lliure, més feliç, més eficaç? És una invitació a plantejar-nos què fem aquí, perquè estem aquí i que volem fer realment.

Vivim en l’era digital, en la cultura de la velocitat i la immediatesa, les presses i la multitasca, mentre caminem pels carrers sense aixecar el cap de les nostres pantalles, que en tot moment saben on estem, què fem i dedueixen què volem fer, i tot amb un sol clic. Des de sempre, hem tingut aquesta creença irracional que “el temps se’ns en va de les mans” i que hem d’anar de pressa per tal que no se’ns escapi res. Però realment és així? Personalment, penso que la percepció del temps, en el fons, és molt diferent per cadascú, perquè aquest no és ni lent ni ràpid, simplement està allà i som nosaltres els que decidim si volem adoptar un ritme frenètic o aprendre a viure més en calma. Aquest és el moment perfecte per fer-ho, per prendre consciència, per aturar.

Quan desaccelerem, ens adonem de coses que, abans, no sabíem que estaven allà, i que només necessiten la nostra atenció, perquè el que és important de veritat, és la nostra capacitat d’atenció, que ens dona el poder de viure en el present. En moltes ocasions, aquest ritme l’activem nosaltres mateixos en estar constantment en estat d’alerta i d’estrès, amb pensaments negatius que anem interioritzant dia a dia, i que a la llarga ens crea malestar i insatisfacció. Anem ràpids en tot perquè no volem fallar en res del que s’espera de nosaltres, complir amb les expectatives de tots, com si tinguéssim superpoders, i així l’únic que aconseguim és estar en un camp de batalla per veure qui pot més. Hem de renunciar a aquesta perfecció imposada de la nostra societat actual, i acceptar que no passa res per dir “No” o “Ho sento, però no puc amb això”.

Alhora, el que estem vivint, no deixa de ser un desequilibri de tot el que hem anat sembrant. Fa molt de temps que estem xocant amb els límits biològics i geològics de la Terra, on la globalització i el model capitalista no deixa de créixer més i més i l’emergència climàtica sembla que és un tema que sempre es deixa aparcat perquè no interessa. Com aquesta és més lenta, sempre s’ha pogut fingir que no existeix. Ja ho diu la periodista i escriptora Eliane Brum, a la que fa uns dies vaig llegir: “La bellesa és que, de sobte, un virus ha retornat als humans la capacitat d’imaginar un futur en el qual desitgin viure. Si la pandèmia passa i encara estem vius, a l’hora de reconstruir la humanitat, podrem crear una societat capaç d’entendre que el dogma del creixement ens ha portat a aquest moment, que qualsevol futur implica deixar d’esgotar el que anomenem recursos naturals.” 

Amb aquest canvi, haurem d’aprendre a viure amb menys: menys materialisme, menys egoisme, menys avarícia. I també a viure amb més: amb més atenció, més consciència, més empatia. I és que, un virus ha posat a prova al sistema i això és una lliçó d’humilitat per a l’arrogància humana que des de fa molt de temps s’ha esforçat per substituir el que és natural per artificial, el que és vital per mecànic, el que és concret per l’abstracte. I avui ens toca viure amb una visió nova, holística, que ens permeti centrar-nos en les persones i en les nostres relacions, on puguem sentir que connectem de nou amb la vida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article