La incomoditat en educació


Sempre que connecto amb els Documents Professionalitzadors sento una barreja d'entusiasme i vertigen. Perquè considerar que el que ens correspon professionalment és inventar artefactes simbòlics (i sovint físics) que facilitin l'accés als béns culturals d'època i generin novetat, adreçats a una persona en concret, singular i enigmàtica, és clarament una provocació, un crit subversiu i revolucionari propi de quatre bojos despenjats. Però de manera fascinant, forma part del nucli del text nuclear de la professió.

Pensar en l'educació social com un exercici d'artesania ens posa davant d'un significant paradoxal i estimulant. Podem parlar d'artesania tal com entendríem la confecció tèxtil: a mida, d'alta costura, elaborada per a cada subjecte, on no hi ha dos vestits iguals donat que no hi ha dos cossos iguals. Així és l'acte educatiu: inventat per a possibilitar un llaç entre el fet particular de cada subjecte amb el fet universal d'època. L'educació com a l'antítesi del prêt-à-porter.

Però parlar d'educació com un acte d'artesania pot ser paradoxal, si l'entenem tal com ho planteja Richard Sennett. Segons Sennett, el camí de l'artesania cap a aquesta producció única, insòlita i innovadora passa per la repetició, per la incansable i sovint tediosa repetició d'un gest, fins a assolir ofici i mestratge. Repetir un gest fins a començar a copsar el punt subtil, delicat, de matís, de tacte fi. A Corea en diuen “sabor de mà“, per diferenciar-ho del “sabor de boca”. És veure a Roser Lopez Espinosa repetir el gest cansat i resistent d'un ocell en migració a Low Land, l'obstinada recerca d'un negre en la ceràmica de Marc Iturri o la paraula precisa en un text de Narcís Comadira. Prenent Sennett en relació amb l'educació identifico dos gestos repetits. La invenció, de la qual ja hem parlat, i la pregunta: sostenir un no saber, interrogar-se de la millor manera, fer recerca a poder ser de manera col·lectiva, posar nom a què hom està fent.

Alhora, Sennett planteja que l'artesà ja no té valor en el mercat. No cotitza. No genera dividends. Té moltíssim més valor de canvi el treballador intercanviable, modelable, entusiasta dels canvis. Passa igual amb l'educació artesanal?

Invenció, artesania i recerca. Quin goig veure aquestes tres paraules juntes. Sobretot en aquesta època que ens ha tocat viure, marcada per la uniformitat, el protocol i la gestió (poblacional). Hi ha un paradís de confort i seguretat per a totes aquelles persones que segueixin el mandat d'època. Dormiràs bé, res et tocarà gaire i no hauràs de pensar excessivament. Tal com diu Lacadée, les paraules pensaran per tu.

Actualment estem ubicats en la tensió entre la comoditat i incomodar-se. Perquè inventar, treballar artesanalment i fer recerca, són gestos incòmodes. Per a un mateix, per als que t'envolten i per a les institucions en què ho fas. I què meravellós és trobar companys i institucions on la incomoditat s'acull. Equips on es discuteixen per trobar l'adjectiu precís, on es deconstrueix el llenguatge emprat, on es problematitzen les paraules que pensen per nosaltres. Institucions que estan disposades a foradar-se, a fer-se permeables a nous sabers, que acullen personatges insòlits, cuiners, lampistes, reparadors de bicicletes. Educadores i educadors que pensen, xerren, llegeixen i escriuen sobre educació. Somio amb equips educatius que fan recerca, escriuen i publiquen, llegeixen, discuteixen, fan pel·lícules, componen cançons, graven programes de ràdio, surten al carrer a fer fotografies.

He farcit aquest text de ressonàncies. Indrets feliços. Enllaços a altres llocs on trobar altres llenguatges. Oportunitats des de les quals parir projectes que incomoden i vivifiquen.

Gràcies per la paciència.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article