Pausa obligada-necessària. Temps per carregar la revolta

Tornem als debats nostres de cada dia: som a la segona onada o a la tercera rèplica de la primera onada o a l’enèsim rebrot del tsunami? A la “nova normalitat”, o a la vella anormalitat, ens “cauen” diners o no hi ha diners? I, sobretot: qui en fa el repartiment i a on van a parar (i a qui)? I per acabar de distreure al personal, el serial d’aquest agost en forma de fuga i esfumada del monarca —pare, emèrit de cap mèrit. Uf!

Imatges reals (no del rei) de realitats virtuals

Si ens atrevim a sortir —degudament emmascarats— més enllà de la porta del domicili, ens colpiran imatges contradictòries, dures. Restaurants amb forquilles, hotels SPA de pulcritud 10 i, a poca distància, cues als carrers per una bossa de menjar, residències geriàtriques altre cop amenaçades o files índies per una prova PCR a la carpa del poble. Persianes tancades i barrades en un paisatge desertitzat de ciència-ficció. O places i terrasses plenes de no sempre emmascarades criatures amb look estiuenc uniformat. O empreses amb cadenes de producció aturades i extremunciades (Nissan, al frontispici). O superfícies de distribució logística en línia en plena efervescència. O àrees de densitat humana perillosa i voluntària, àrees de distància social i econòmica protegida i acotada. Mai les desigualtats, totes elles, havien crescut d’una manera més violenta en temps “de pau”, i aquest cop ho direm pròpiament: “virulenta”.

Hi ha diversos “mons” tremendament diferents, rodant autònoms i en paral·lel, reflectint realitats molt diverses segons l’estatus socioeconòmic, el gènere, l’origen, la dependència o la classe. Segons si es té, o no es té treball, o si es tracta d’una ocupació estable, digna, raonablement segura, o de cap d’aquestes coses. Que simplement no hi ha ni s’albira alguna feina, que no arriben els ERTO ni les subvencions meritades/tramitades. Cada cas i cada casa és un món.

Explicacions —recomanacions— i protocols a mida 

Omnipresent, el coronavirus com una mena de malson que pica i repica i ja ha calat a les nostres neurones. Els bustos parlants de les autoritats de referència, cada dia menys creïbles, han anat minvant, mentre les informacions del nombre d’infectats, brots, hospitalitzats i morts es despatxen dia a dia. No s’expliquen les “xifres” i el personal va de bòlit, lamentablement desinformat a base de sobredosi per saturació indigerible. Es munta una informació-indicació per anar “vestint” allò que convingui. Que no tenen PCR? Doncs s’emet un nou protocol que desaconsella fer-ne amb tal ús o de tal manera, o es quantifiquen els casos de positius d’una altra forma, en un altre lloc o en una franja diferent d’explorats. En definitiva, però, una certesa: els CAP, ja al límit, quan no tocaria; i una hospitalària atemorida i exhausta. En definitiva, una perspectiva, un pronòstic, per amoïnar-s’hi severament.

El que importa és guanyar el “relat”

Perquè sí, l’important és que quedi palès que la “culpa” la té “l’altre” i que “elles”, les autoritats responsables, ho estan treballant i fent-ho molt bé. Això, malgrat que Catalunya sigui regió europea puntera en rebrots, afectacions i exemple vergonyós d’una pèssima gestió.

El que llueix és, ara, muntar carpes a les places per il·lustrar que aquí es va a la feina dels tests diagnòstics pel broc gros. Tot és macro: el tràfec de calers derivats a la zona empresarial amiga, les trucades telefòniques a milers sense resposta en una imposada teleassistència que pretén instaurar una nova praxi de l’atenció sense visita presencial (parlen de més del 70% de consultes), l’esgotament de totes les treballadores del sector sanitari públic, la paradoxa de telèfons col·lapsats, la desorientació ciutadana amb la por, la resignació i l’autoinculpació de les que vinc parlant.

“No passa res”, o pitjor, segueix passant el mateix

Des d’instancies sanitàries de rigor internacional es publica (a The Lancet) la més que conveniència de realitzar auditories fiables i externes que puguin explicar com és que ens ho estem manegant tan malament. A Espanya, i ara parlo des de Catalunya, el meu territori, líder de calamitats i malifetes.

Ningú sap, com ja és habitual, què ens passarà de debò, ni ara, ni demà, ni demà passat, en una tardor amenaçadora. Però les autoritats competents-incompetents insisteixen: “Hi estem treballant”, pit en fora, rostre endurit, sobretot, la culpa és “dels altres”.

Què podem fer? Què més ha de caure’ns a sobre per reaccionar? 

A inicis d’agost, any de la pandèmia, ens trobem en aquells escenaris abans descrits. De vacances, els més afortunats; fent cura de fills i netes i dependents, els de més anys. Prole o circumstància, tancats al domicili habitual, qui en tingui; o al poble, qui pugui. Estem en forçada PAUSA que, per merescuda, per necessària i fisiològica, és també saludable.

Però això no significa instal·lar-se en la inacció mental, ni moral, ni en la desesperança. És moment de carregar la bateria de les raons que ens assisteixen, de preparar les respostes urgents i indignades immediates, d’acumular tanta ràbia com ens han inoculat.

La tardor serà més que “calenta”, aquest any sí. Disposem la reacció empoderada, la lluita salutífera i la reivindicació dels nostres drets. Preparem les respostes massives. Veurem com, quan i on, però cal fer-nos escoltar. Amatents per una gran mobilització a la tardor, totes les causes plegades, en defensa inajornable dels serveis públics dels quals som financers i titulars.

Ahhh! I sembla que amb eleccions inajornables d’un Govern insostenible. Doncs “Ara ves tu i els tornes a votar”! Perquè, a la fi, si ens creguéssim alguna cosa, com ara enquestes o sondejos, per exemple —cada dia esdevenen més increïbles—, la conclusió és que el personal ha claudicat sota les mentides de què “Eso es lo que hay”, que no hi ha altra. I sí que hi ha llum al final del túnel. Que salut és lluitar!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article