Final de curs en l'educació postobligatòria

Voldria agrair la possibilitat que m’ofereix el COPEC de poder donar veu a les meves companyes i companys, docents de cicles formatius, ja que, tot i que soc jo la persona que escriu, crec que tot allò que digui aquí ho pensem i ho sentim molts de nosaltres. També voldria felicitar a tots els docents, alumnat i famílies, no només de Catalunya sinó de tot el món. Considero que han fet i estan fent —i continuaran fent— un gran esforç i un excel·lent treball que segur molts i moltes de nosaltres ni imaginàvem que podríem fer.

Pel que fa al professorat, hem pogut veure la rapidesa en l’adaptació a aquesta nova “virtualitat” de l’ensenyament. Amb iniciativa pròpia, perquè estimem la nostra feina i estimem al nostre alumnat, comencem de manera autònoma, per lliure i sense cap guia ni protocol, a investigar formes de poder acompanyar i ajudar a l’alumnat i les famílies. Xarxes socials, seminaris en línia, converses digitals, vídeos d’internet, cursos varis...

Perquè no podem oblidar que durant el confinament, a més de formar al nostre alumnat, hem dedicat una part important del temps a acompanyar emocionalment a alumnat, companys i famílies. Per sort, soc Pedagoga de formació i això m’ho ha posat més fàcil a l’hora de fer aquest suport.

El professorat de cicles formatius, durant el confinament i final de curs, no hem rebut un protocol a seguir, ni tant sols un servei d’atenció per a nosaltres, com sí que han tingut altres professionals. Perquè nosaltres, a més de ser professionals de l’educació, també, som fills i filles, germans i germanes, tiets, cosins, nebots i nebodes... que hem tingut també les nostres circumstàncies personals, familiars i socials. I, que jo conegui, no hem rebut el suport emocional necessari. Per altra banda, tot i les mancances, des del meu punt de vista, el nostre alumnat i les seves famílies no tenien la culpa i, per tant, nosaltres els havíem de donar suport i resposta a les seves necessitats.

Molt abans que es parlés sobre la realitat de suports informàtics a les llars, els docents ja ho havíem fet i havíem vist que hi havia un gruix d’alumnat sense cap dispositiu, un altre gruix que només disposava d’un telèfon mòbil, un altre gruix que tenien un ordinador però l’havia de compartir amb germans i adults que teletreballaven.

Un altre aspecte, i no menys important, són les famílies que no disposen de recursos o d’eines per poder donar suport als seus fills i filles. No oblidem que les famílies han de ser famílies i actuar com a tals, no podem demanar-los que facin de professors perquè no tothom ho pot fer. I concretament, si parlem de cicles formatius, les famílies tot i voler molts cops no poden ajudar als seus fills i filles i, potser, tampoc poden ajudar-lo a ser més autònom, segons el cicle formatiu de què estiguem parlant.

Tots els aspectes comentats anteriorment parlen només del grup classe ordinari, però, com tothom és conscient, a les aules tenim alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu, als quals ja es dona suport durant tot el curs, tot i que a cicles formatius encara és un tema a parlar... però no cal pensar gaire: si un noi o una noia tenia unes necessitats a 4t d’ESO només per passar a uns estudis postobligatoris aquestes necessitats no desapareixen. I llavors què fem? Doncs ampliar horaris, espais, possibilitats per poder contactar amb aquest alumnat i les seves famílies (molts encara són menors d’edat). Fent trucades, correu electrònic, videoconferències, tutorials per explicar com funciona el Classroom... És així com la mitja jornada passa a ser 7/24 i ho fas, perquè et poses en la seva pell i en la situació, cal flexibilitzar-te i estar disponible quan les famílies poden ser-hi.

Una de les paradoxes que es va donar va ser que, d’una banda, hi havia alumnes del cicles formatius de tècnic d’atenció a persones en situació de dependència (TAPSD) que van haver de deixar de fer les pràctiques per l’estat d’alarma, i per l’altra, van ser reclamats per anar a treballar a residències geriàtriques. Això vol dir, alumnat treballant en condicions precàries i de risc, per tant, alumnat que també necessitava un suport emocional extra, paral·lelament a la seva situació a casa.

I què ha passat? Que quan veus per les pantalles als teus/es alumnes, quan t’envien un correu o un missatge pel Classroom, t’oblides de tot i tornes a donar el 200%. Perquè sí, no hem donat el 100%, ho hem doblat.

A mesura que anaven passant els dies, pensaves que tots aquests nois i noies, amb tot el fet viscut durant aquest temps de confinament, marxarien de vacances d’estiu sense poder fer una acollida i un comiat amb els seus companys/es ni amb el seu professorat. Alguns, fins i tot, van acabar l’etapa sense poder fer una celebració com es mereixen.

Avui parlo com a tutora i docent en un institut, del cicle formatiu de TAPSD. I he sentit la necessitat de donar veu a companyes i companys docents de cicles formatius de tot Catalunya. El cert és que el professorat de cicles formatius ens hem sentit una mica oblidats dins del món educatiu i, actualment, amb tota aquesta incertesa global, encara més. Les administracions públiques, quan han donat instruccions, s’han focalitzat a les etapes obligatòries. Ara ja tenim instruccions a cicles formatius, però basades en els que hi ha a la secundària, sense tenir en compte les especificitats dels cicles formatius.

Però som resilients i, fent-nos costat entre els centres, amb compromís i amb gran esforç vam tancar el curs. Esperem que aquest curs que tot just hem iniciat, el professorat de cicles formatius, tinguem més suport i més acompanyament en la nostra tasca.