Ni escolten, ni saben, ni volen. Cal acabar amb aquest malson

La desorientació, dins el context de la Covid-19, apunta a prolongar-se anys. Una confusió general, pública i notòria. Incrementant l'angoixa, però també les depressions i, encara pitjor, les resignacions en forma cronificada.

La cosa va a pitjor en molts termes sanitaris, i la bronca és ja insuportable en termes partidistes-polítics. Perduts en saber si pugen o baixen els pics estadístics? Si és un nou brot, un rebrot, segona onada, o part del tsunami? No us enganxo aquí gràfiques ni números que trobareu a qualsevol mitjà que trieu i que, a força de sobredosis, ens atabalen més. Només aporto, modestament, una clau d'interpretació, la meva.

Curiosament, algunes veus ja ho vam dir, alertar, i ho vam escriure. I no era futurologia. Avisàvem: “Desescálame despacio que tengo prisa”, “Que no faltin EPIS, ni tests-PCR, ni a hospitals, ni a Primària”. “Ara menys que mai NO és legítim seguir externalitzant res, i tots els recursos públics han d'anar al sistema públic”, “Primer la salut, o no hi haurà sortida social, econòmica, ni pel turisme ni per a res i ho perdrem tot”. “Menys experts pret a porter i més treballadors i treballadores a contracte digne i estable en tots els nivells d'assistències”. “Atureu les ‘oportunitats de negoci’ mercantilitzant la salut,  ¡dignifiqueu degudament l'Atenció Primària!!”, “Contracteu!” Hi ha diners aportats bàsicament des d'Europa per a la base assistencial, no sols facultatius, que també, infermeria, auxiliars, transport, serveis, rastrejadors eficients...

Una evidencia: no han escoltat. Molt debat d'interessos per les alçades emmoquetades i molt poc sentit comú, i encara menys atenció a la ciutadania quan actua de forma empoderada i organitzada socialment.

Una altra errada reconeguda fins i tot a escala internacional (The Lancet dixit): Quan es té un sistema de govern tan heterogeni com a Espanya, amb un altíssim grau de competències transferides a les comunitats autònomes, i que en el cas de la sanitat és aclaparador, resulta imprescindible un desitjable i reforçat estat de coordinació, de forma que les expressions territorials diverses, puguin veure's, analitzar-se, interaccionar i gestionar-se a la llum de les experiències plurals i amb un criteri objectiu global comú. Allò que alguns diem (i no deixem de reivindicar) com metodologia federal. Alternatives? Poques i diferents. Si no escolten ni aprenen, ni resolen, ni esmenen, no queda una altra que canviar als (i)responsables de la gestió de la crisi. Sembla que massa confortats a casa nostra des que Madrid ha superat totes les “Ayusades” precedents i ens ha passat de llarg en la cursa dels horrors... “No aneu a Madrid!”, bramen, i tema liquidat.

Més que substituir “persones”, que també, ja no direm “experts” –que són sempre els mateixos– direm canviar les polítiques –que són sempre les mateixes: incorporar de forma digna i estable milers de treballadors i treballadores. A milers i de totes les branques assistencials o serveis públics, la qual cosa inclou sine qua non, infermeria, auxiliars, mestres, treballadores domiciliàries, treballadores i cuidadores socials, administratius, etc.

Definitivament se'ns ha esgotat la paciència de pacients impacients. No ens parleu de resiliència quan ens aboqueu a la indigència. Ja no colen més “documents reverencials”, avorrits de tan reiteratius i mercantils “produïts” pels savis i sàvies del règim imperant, cridats des del Govern pel seu nom, bibliografia i serveis perpetrats. Els mateixos que estan pilotant la “governança” de la fallida sanitària, notables dels Col·legis professionals i escoles de negoci que il·luminen el negre panorama amb “30 mesures” de “com reforçar” els seus guanys i blindar el caràcter economicista de la sanitat.

En caiguda lliure, prou de pontificar amb les “oportunitats” des dels mercats, ni una privatització (alies concertació) més aprofitant l'excepcionalitat que fa incontrolables, impunes, les malifetes. És moment d'autocrítica (algú recorda que és això?), temps d'exigir rectificacions urgents i per això és imprescindible comptar amb la ciutadania que per sistema és ignorada o despòticament “interpretada” pels il·lustres governants.

Què ens tocaria als moviments socials ara, encara? Prendre part protagonista i participar de veritat. I fer-ho controlant, aportant, auditant, codecidint, en definitiva: codirigint i assenyalant objectius, que a la fi els recursos són públics i per tant la ciutadania en som els titulars.