Ara més que mai, el tercer sector no pot renunciar a la incidència política

Les organitzacions del tercer sector són aquelles que neixen amb una clara intenció d’atendre a les persones que es troben en situació vulnerable, de pobresa i del que es coneix com a exclusió social. En la seva majoria tenen el seu origen en l’interès de la ciutadania de millorar la vida de les persones a les quals atenen i és per això que la major part dels seus recursos es destinen a l’atenció directa. En alguns casos aquestes entitats col·laboren també amb les administracions públiques en un intent d’arribar on aquestes no arriben.

Parlem, per tant, d’organitzacions compromeses amb l’altre, on els treballadors i voluntaris estan cada dia a primera línia i on en moltes ocasions són la referència i l’esperança de moltes de les persones ateses, que veuen com les seves xarxes familiars i socials, així com els seus entorns, es precaritzen i es deterioren. No cal esmentar que amb l’arribada de la pandèmia les situacions d’emergència i vulnerabilitat s’estan agreujant cada cop més.

Davant d’aquesta situació de malestar general i conjuntural és lògic pensar que les organitzacions del tercer sector tenen el compromís de l’assistència immediata, de l’emergència i de respostes ràpides a situacions que en molts casos, tot i ser provocades per causes estructurals, no poden esperar. I és quan centren tots els seus recursos en resoldre la immediatesa de les situacions amb les quals es troben cada dia. Aquest afany de servei i la voluntat d’eficàcia han provocat que moltes organitzacions creixin en mida, en estructura i en recursos per atendre les persones, construint també aliances ja sigui amb altres entitats, amb l’administració o amb estructures més de caràcter europeu— en forma de projectes dotats d’ingressos econòmics però també de llargues i interminables justificacions—.

Malauradament alguns d’aquests processos han provocat que les organitzacions s’hagin desconnectat de les bases socials que les van originar i hagin perdut autonomia i capacitat de maniobra, amb el perill que comporta sobretot ara amb les restriccions pressupostàries que arribaran.

Caldria que les entitats del tercer sector recordessin ara més que mai que el seu sentit últim és la solidaritat real, una solidaritat que va més enllà de les lleis i que les qüestiona, quan aquestes són injustes. Una solidaritat que hauria de denunciar la insuficiència dels recursos i la seva manca de transparència a més de la perversió de les relacions mercantils. I sense deixar de prestar serveis a la ciutadania més vulnerable, sense deixar de col·laborar amb els poders públics, sense renunciar a la seva estructura i sense renunciar als recursos, haurien de ser capaces no només de donar peixos i ensenyar la gent a pescar, sinó de denunciar i treure del camí allò que fa que la gent no pugui aprendre a pescar. Dit d’una altra manera, s’han d’identificar, denunciar i combatre aquelles decisions i estructures que dificulten i impedeixen que les persones puguin sortir de la situació que les ofega i les fa vulnerables.

S’han de destinar i dedicar recursos, energies i temps a analitzar la situació social i les dinàmiques que generen exclusió social per poder combatre-les i també s’han d’articular estratègies per alçar la veu davant els discursos d’odi i les notícies falses. I si, de vegades s’ha de dir “no” a totes aquelles propostes assistencialistes que vulneren la dignitat de les persones encara que suposi perdre pressupost. Suposa també qüestionar pràctiques internes que són patriarcals i discriminatòries. O canviar aliances i entorns. En definitiva, les entitats no només poden sinó que han de buscar la incidència política en termes d’influència en la legislació, sensibilització, mobilització i denúncia. Es tracta d’arriscar per a poder influir en les lleis que són injustes i en les polítiques públiques, sempre des d’un diàleg civil i honest, però alhora exigent.

La pandèmia no només dificulta les respostes, sinó que ha donat una gran puntada de peu al tauler de les preguntes. Estiguem a l’altura.