Tardo-Covid-19 o neopandèmia-21?

Per aclarir que no és temps “post”: la Covid-19 encara està present, mal vençuda i en evolució cap a la cronicitat. Però sí que és temps de donar una ullada panoràmica que, amb una certa distància, permet constatar les seqüeles de la “neo”-pandèmia global.

Tot plegat encara està molt calent en el calendari, però es podria començar a fer una avaluació, una anàlisi més rigorosa i fonamentada, del que ha suposat aquest maleït cop. Disposem de més trajecte, de més elements comparatius, de més prudència i, fins i tot, hauríem de disposar de certa experiència per qui ha volgut veure, escoltar, aprendre. Llàstima que aquesta sàvia actitud no ha estat majoritària, i això inclou, penosament, a tantes altes administracions.

Les situacions són cada cop més un déjà vu, més reiteratives, i hi sura un pronòstic tossudament incert, malgrat que les notícies que ens arriben usen i abusen del gran terme “oportunitat”. Oportunitat, per fer què, per a qui? Em sona més a ocasió (que hace al ladrón) que no pas a lliçó apresa, a rectificació, que a reconstrucció per avançar de debò.

Fins aquí, altres epidèmies, catàstrofes “naturals” o no, guerres de diferent magnitud i altres calamitats provocades per l’estupidesa humana eren tragèdies que no amoïnaven en excés al primer món benestant. Malgrat que des de fa decennis no hem parat de difondre terrors i terrorismes, agressions al medi ambient, destrucció, patiment, malalties i morts evitables, com el més normal i acceptat. Era greu, però ens ho miràvem a una distància prudent, individualment i col·lectiva, dins uns límits de seguretat i confort. La fam, la malària o l’Ebola, la violència impune, es produïen, en general, a distància. A més, afectaven sectors ben identificats de la població: persones homosexuals (VIH), pobres i exclosos de solemnitat, migrats, preferentment dones i d’altres ètnies, vells i joves o infants, persones fràgils i fragilitzades.

Però aquest cop amb la Covid-19, no. Ningú no se n’ha salvat del seu possible atac. La qual cosa podria emmascarar que, altre cop, les víctimes s’han produït en funció dels anteriors determinants: pobresa, manca de serveis sanitaris i socials, vellesa, inequitats, atur i violència. Macerat en un adob de missatges populistes, negacionistes, suïcides.

Ni amb l’acceleració de recerca de vacunes i tractaments, premiades amb pagaments descomunals a les grans indústries farmacèutiques, incloent-hi, a més, la cessió submisa dels drets de propietat i patents. Ni així s’ha pogut combatre amb èxit la terrible sanitària pandèmia del segle XXI.

Avui ja disposem de materials, informes i estadístiques que ens corroboren el que sospitàvem: les retallades i mancances dels sistemes sanitaris públics i universals i de salut pública, les polítiques neoliberals austericides, els dèficits en el treball, en els serveis públics, en els drets socials, han estat el cultiu culpable de la virulència del coronavirus.

Amb la perspectiva d’algú que tracta la salut, la Covid-19 ha vingut per quedar-s’hi, entre nosaltres. Serà en forma de malaltia crònica i amb recursos de tractament i cura, però les mutacions del SARS-CoV-2 seguiran guerrejant amb les investigacions, en una plètora de beneficis econòmics per a uns pocs.

Capítols a banda seran imprescindibles per entendre com els recursos mobilitzats a gran escala —posem que parlo de la UE—, aquests PERTEs que ens anuncien redemptors, reconstructors, es convertiran en el maná d’una nova economia next generation. Un parell de símptomes preocupants: dels primers 70.000 milions d’euros que arribin —i que, per cert, són nostres—, se’n destinaran 1,5 milions a la sanitat, és a dir, l’1,69%. L’altre: que la fórmula magistral serà més “col·laboració publicoprivada”, que apareix reforçada i exculpada de les grans malifetes.

I amb aquest panorama es pot ser optimista? Observin que, malgrat la data, he omès qualsevol comentari a la situació política i, en particular, als resultats electorals de l’Assemblea de Madrid, perquè no vull caure en crueltats extremes.

Doncs sí, només es pot ser optimista, de la voluntat i de la raó, de la lluita necessària com el pa de cada dia, perquè no ens deixen altra forma de supervivència que no sigui girar com un mitjó aquest sistema i aquestes polítiques. Salut!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article