És possible un triplet en cultura?

Sovint pensem que una bona idea o un projecte ben elaborat és garantia de per si d’uns bons resultats. I, en part, és cert. Com se sol dir en el món del cinema, amb un bon guió, es pot fer una bona pel·lícula o una mala pel·lícula, però sobre un guió dolent és impossible realitzar un film excel·lent.

Quins ingredients falten, doncs, per assegurar que un projecte acabi a bon port? Depèn de cada cas, òbviament, però, a l’hora d’impulsar un projecte, l’abast de la dotació econòmica condiciona en gran manera els resultats.

Fixem-nos en un exemple recent: el futbol femení. Fins fa quatre dies, la pràctica femenina d’aquest esport era força desconeguda o, en el millor dels casos, rebutjada per falta d’interès i ara, en canvi, s’ha professionalitzat i s’ha convertit en un gran atractiu per al gran públic. No només s’ha dignificat, sinó que comença a ser també una nova àrea de negocis per als grans clubs de futbol.

Potser dubtem entre l’ou i la gallina, però el fet que l’equip femení del Barça hagi assolit una fita històrica amb el seu recent triplet de Lliga, Champions League i Copa de la Reina no és una casualitat. Èpica a banda, l’esforç i talent demostrat per les jugadores d’aquest equip no han facilitat per si sols els grans resultats, sinó que en l’origen ha contribuït decididament el convenciment per part del club de què calia apostar per la divisió femenina.

No ha estat un camí fàcil perquè això és com un peix que es mossega la cua: si no visibilitzes l’equip, no crees expectació i, si la gent no s’enganxa com a públic, la pràctica professional perd tot el seu sentit, perquè ni es venen entrades, ni s’aconsegueixen ingressos per la cessió de drets d’emissió, ni es rendibilitza el potencial en publicitat i marxandatge.

La periodista i presentadora de TV Danae Boronat, autora del llibre No les llames chicas, llámalas futbolistas (Libros Cúpula, 2021), explica que les jugadores de futbol espanyoles han lluitat molt per tenir visibilitat, però no ha estat fins que han forçat que s’inverteixi en elles que tot s’ha precipitat, i han començat a guanyar protagonisme a la premsa i ser més reconegudes a tots els nivells.

Actualment, ja no és necessari que les futbolistes espanyoles hagin d’anar a altres països per intentar viure del seu talent com passava fa molt poc. Les jugadores es van unir el 2019 per reclamar els seus drets i, després de plantar-se amb una vaga sense precedents, ara compten amb un conveni professional de treball que regula les condicions, dignifica el salari de les futbolistes i fixa els drets i les obligacions d’elles i dels clubs.

“En el moment que el Barça i l’Atlètic de Madrid professionalitzen l’equip femení, el dos comencen a rebre resultats i, a partir d’aquí, arriben els títols i el reconeixement general”, assenyala Boronat, que insisteix que “no et pots interessar per una cosa que pràcticament no veus”. La periodista adverteix que queda molt camí per recórrer, però cada cop són més els grans clubs que veuen com el futbol femení els pot ajudar a arribar a un mercat encara més ampli.

El futbol és el quart esport més practicat per dones a Espanya, segons les dades del 2019 del Ministeri de Cultura i Esport, i es calcula que d’aquí a deu anys, aquest serà l’esport més practicat a l’Estat espanyol, superant fins i tot el bàsquet. I això, no se li escapa a ningú, és una oportunitat de negoci que segur que moltes empreses sabran aprofitar.

Als Estats Units van per davant en aquest sentit. Fa temps que s’han cregut el futbol femení i les jugadores s’han convertit en referents fins al punt que en aquell país es ven més la samarreta de l’Alex Morgan o la Megan Rapinoe que la dels jugadors masculins.
Arribats a aquest punt, es pot aplicar la mateixa lògica de l’evolució del futbol femení a altres pràctiques en el món de l’art, la cultura o en qualsevol altre aspecte de la societat? Val que, si la cultura tingués més interès que el futbol, els telenotícies no deixarien les notícies culturals al final del tot i donarien la mateixa transcendència mediàtica a l’assaig d’un espectacle que a l’entrenament del Barça; però, cap a la possibilitat que —tornant a l’ou i la gallina—, si hi hagués més visibilització de les activitats culturals, també creixeria exponencialment l’interès del públic per estar-ne informats.

Per tenir més ressò, les entitats no només hem de creure que el que fem té prou interès, sinó que ho hem de fer entendre i és en aquest camí cap a la demostració empírica que sovint ens perdem, la majoria de vegades perquè pretenem assumir uns reptes a partir del que tenim i no del que hauríem de tenir.

Si volem aspirar ja no a un triplet, però sí a un reconeixement més gran, hem de tendir cap a la professionalització de la gestió de l’associacionisme. El voluntariat sempre serà necessari i benvingut, però cal fer un esforç per invertir en personal i altres recursos que ens permetin pujar de categoria i augmentar el nostre atractiu cap a la societat. Potser no sorgiran hooligans de la cultura amb la cara pintada amb els colors de la nostra associació, però al nostre orgull com a entitats no li anirien malament alguns triomfs més enllà del nostre entorn immediat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article