Educadores socials, facilitant els dols dels joves migrats


Els educadors socials som aquells professionals que realitzem intervencions socioeducatives amb persones, en un context determinat, amb la finalitat de propiciar el desenvolupament personal i social de cadascú. Ara bé, com despleguem els nostres sabers i les nostres habilitats perquè això succeeixi no està definit ni programat, ja que cadascuna de nosaltres disposa —o ha de disposar— d'una sèrie de recursos intrínsecs i únics que el fan ser especial i irrepetible.

Aquests recursos de què parlo beuen d'un “jo” en constant relació amb l'entorn. La predisposició a la relació és una cosa que ha de caracteritzar l'educadora i educador social. Amb tot, aquests recursos que s'adquireixen en el quotidià no estarien complets si no beguessin, alhora, del bagatge i formació que adquirim durant i en acabar la carrera d'educació social.

Hi ha doncs, aquestes dues sumes que em semblen imprescindibles per poder estar en predisposició per a l'exercici requerit en qualsevol àmbit en què l'educador i l'educadora social siguin sol·licitats. Aquestes dues sumes, repeteixo, són el bagatge personal i les capacitacions atorgades durant la carrera universitària, ens faciliten l'adaptació a l'altre que tenim davant i que necessita la nostra atenció, ajuda, acompanyament i intervenció.

Amb això que totes ja sabeu vull deixar clar dues coses en forma de clau: La primera és que la figura de l'educador social és fonamental en l'acollida i en el treball posterior que s'ha de realitzar amb els joves menors d'edat que han vingut a Espanya des de diferents països en el seu dret a una vida millor. I segon, l'educador social és fonamental perquè té la capacitat —d'aquí la seva formació— d'adaptabilitat, d'escolta, de resolució i de coneixement del mitjà i de l'entorn per poder oferir-li a l'altre allò que necessiti o pugui precisar.

Perquè l'acollida i aquest treball posterior que hem de realitzar i que els joves menors necessiten no pot quedar en suspens pels dubtes de cap professional que no hagi estat capacitat per a això. No podem arriscar-nos a donar espais de treball a persones que no podran sostenir les experiències que cada menor, sent singular, porti amb si mateix.

La lectura, l'entendre, el fet de donar lloc a l'altre, que l'altre “em toqui” per transformar el meu jo i així poder oferir-li el lloc que li correspondria és un començament, un previ, i per a mi un requisit per portar la tasca educativa allà on sigui i on es trobi requerida i necessària.

Els joves migrants arriben al nostre país amb un objectiu comú: millorar les seves expectatives de futur i, la seva arribada, normalment, va acompanyada del dolor que produeix en els seus cossos abandonar el lloc on van créixer. Deixar enrere aquest lloc que va donar un primer aixopluc és deixar enrere família, amics, llocs transitats en la infantesa, la por d'on quedarà la seva cultura i la seva llengua. Les pèrdues, aquest deixar enrere, representant anar del país d'infància a un altre país, fa efecte en tota persona que emigra, però en el cas que ens ocupa, en cada menor, afecta de manera especial per la vulnerabilitat existent en aquest moment d'arribada, on la figura referent, sigui qui sigui, no està present i, llavors, es presenta difícil poder aixoplugar la persona per donar sortida a la por i a la inseguretat que representa la nova situació.

D'altra banda, no hem d'oblidar de quines maneres han estat fets els processos d'entrada a Espanya. Si bé alguns casos han estat mitjançant algun mètode que no ha posat en perill la seva salut i la seva vida, altres casos parlen de pasteres, de màfies, de violacions, de viatjar en els baixos d'un camió, de fred, de fam, d'amuntegament, de mort de companys.

I tampoc hem d'oblidar el que cada menor va poder viure al seu país d'infància: guerres, discriminació per mostrar-se o sentir-se diferent, violència en el context familiar, situació de pobresa extrema i tantes altres singularitats que ens parlen de l'horror existent. Totes aquestes experiències de vida afecten els cossos i les ànimes dels menors que han arribat i arribaran a Espanya. I aquests menors seran els que estaran amb nosaltres acollits en els centres que han estat pensats per a ells.

Davant d'aquesta situació, els educadors socials ens presentem per donar resposta a les necessitats que tenen els nois i noies. Però hem d'estar atentes, ja que moltes vegades les necessitats que primer emergeixen són aquelles de fàcil accés i que tenen a veure més amb les necessitats que depenen del desig o objectiu d'emigrar. Les altres necessitats, les que tenen a veure amb les percepcions, les sensacions, les emocions, aquestes necessitats dependran de la tasca de l'educador perquè sorgeixin i siguin verbalitzades.

La importància de la proposta de relació que faci l'equip educatiu per afrontar el dolor que produeix el procés de migració —i tot allò que hagi comportat— serà vital perquè els traumes puguin ser verbalitzats, i els podran acompanyar en nomenar-los, alhora que s'obren possibilitats de derivar a un altre servei especialitzat per al seu tractament.

La proposta educativa de manera inicial i transversal ha de basar-se en l'amor i en la relació propera. Donar cures, donar tendresa: la relació d'afecte per fer-nos disponibles per quan el jove pugui sol·licitar aquesta part que tot ésser humà necessita per sentir-se recollit i segur en aquest món. Només quan això succeeixi, l'altre —que és el menor— podrà estar disposat a explicar el seu dolor i la seva història.

El maneig d'aquest tipus de relació, que encara que parli d'amor i d'afecte, és professionalitzadora, no està a l'abast de tothom perquè, en el seu maneig, ha d'estar implícita l'autoritat educativa com a mediadora. L'autoritat educativa no és i no serveix per a qualsevol cosa. I recordem que l'autoritat no es té, no es posseeix. L'autoritat, com ens diuen les teòriques de l'educació de la diferència sexual, s'atorga, es dóna a l'altre com un bé preuat.

L'educador, des de la proximitat que ofereix el treball en la quotidianitat, des de la “trinxera”, treballarà per fer buits en el menor alhora que preservarà la seva identitat i protegirà la seva autoestima. L'educador ha d'identificar realitats i intentarà trobar sortides a situacions que puguin ser viscudes des de la complexitat. I així i tot, serà en els espais d'intimitat, siguin com siguin, on es trobaran en major mesura les possibilitats d'obrir oportunitats perquè els traumes sorgeixin i ocupin espai i no silenci.

Cal reivindicar que en els centres es creïn espais íntims on els educadors puguem aturar el temps i donar lloc, no només al pensament, sinó a la trobada amb un mateix perquè cada jove pugui ser, partint de si; és a dir, partint de les seves experiències, de les bones i de les traumàtiques, però partint de si, perquè els que hem treballat amb ells, sabem com de fàcil els resulta evadir-se de si mateixos quan se'ls ofereixen espais de connexió i autoexploració.

Ens passa en tots els àmbits que entre educador i l'altre o l'altra hi ha un abisme que es diu informe i que pretén funcionar com a mediador. Davant el trauma, ja sigui amb menors, amb dones víctimes de violència, o qualsevol altre col·lectiu, fins que no veuen la llum les paraules —les de l'altre que em narra el seu dolor— no hi ha progrés, i s'alenteixen els processos d'integració.

I aquí és on cal no perdre's. La nostra funció i obligació com a educadors socials és treballar perquè els processos d'integració siguin efectius i siguin sustentats per l'èxit. Perquè això passi, estarem d'acord que hi ha molts factors que interdepenen, i que molts estan allunyats del subjecte (el menor), de l'educador i de la institució propera (centre d'acollida). S'haurà d'analitzar quins factors ens interpel·len a nosaltres per a evitar que se'ns vagin escapant per llocs no desitjats.

I en referència a això, una crítica

Els educadors socials, referents en primera pell dels joves, solem tenir poca continuïtat en els centres d'acollida, amb l'inconvenient d'interrompre constantment la vinculació entre menor-educador, i ja he mencionat que, sense aquest treball de relació propera, no es pot pretendre el treball d'acompanyament al dol ni l'elaboració de les vivències traumàtiques que alenteixen els processos d'integració. Aquest anar i venir de l'equip és una cosa que es parla “de passada” en els centres, però que no es tractat amb la importància que mereix per qui en l'administració està i hagi de garantir el benestar dels menors, perquè les absències no deixen de ser suma de dols i suma d'inestabilitat en els nois i noies que han de ser protegits.

Perquè els educadors, que treballem des del quotidià i des del fer, des d'aquesta mirada propera que significa estar amb el menor en la intimitat i en aquelles coses banals, ocupant tots els llocs on ens permet entrar, ho hem de fer sense defallir, ja que sabem que l'adolescència i la joventut és època de transició i ruptura; i en aquests casos s'accentuen.

Estar atents, sense defallir, omplint de contingut el “ser referent”. Apropant-nos a l'origen de la paraula que ens permet sortir indemnes i amb èxit de l'embat ena què ens situarà el jove quan li sorgeixin paraules noves per anomenar el dolor patit. Hi serem per acollir i resituar. Per abraçar i contenir. Per mirar i per fer que el mirin aquest dolor.

Sense aquesta capacitat sostenidora de l'educador molt del que passa en els processos de recuperació de les vivències traumàtiques no esdevindria. Ser conscients que hem de ser facilitadors a l'hora de nomenar els traumes perquè cada menor pugui tenir el dret de construir-se en la seva alteritat i diferència i, per tant, pugui construir la seva identitat, també, com a persona jove que ha patit, però que podrà integrar-se al nou lloc que ha escollit per viure.

Estar atents i disponibles, repeteixo, sense defallir, perquè moltes vegades, si no és en nosaltres i nosaltres com a educadors socials, no és en ningú. I en aquest intentar-ho, en potser l’àrdua tasca d'intentar-ho, s'uneix la justícia i l'amor cap a l'altre. Molt del que molts de nosaltres volem portar allà on anem.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article