Educar per la pau

Els conflictes armats i les guerres han estat elements decisius en els processos de decadència de les civilitzacions. Ha estat així des de la guerra del Peloponès fins al segle XX, en el qual la vella raó il·lustrada esdevindria raó absurda en la Gran Guerra i la raó freda, violenta i inhumana en l'Holocaust i la II Guerra Mundial. Una simple repassada a aquesta història fa descobrir la importància i el valor de la pau. 

Poc podíem pensar que, ben entrats al segle XXI, viuríem l'impacte de la invasió i la guerra de Putin contra Ucraïna per defensar el vell i decrèpit concepte de “zona d'influència russa” de l'època stalinista. No podíem ni sospitar que tornaríem a preguntar-nos com educar per la pau en una situació de guerra a Europa? Com parlar amb els infants sobre la guerra? I com d'important segueix essent l'afirmació que el camí de la pau és el camí mateix de la ciutadania, el camí esforçat del civisme i la cura de l'interès comú, el del respecte als altres, a les persones i als pobles. Tot ben lluny del camí curt de la comoditat. Això té més importància i valor que mai, un cop trencada per les bombes la rutina de la quotidianitat.

La meva generació va estar marcada per algunes inquietuds que encara viuen en els sentiments més nobles i autèntics que té. Alguns, en els llunyans anys setanta, vàrem tenir la sort de treballar en una escola on mestres i alumnes aspiràvem a fer un món millor, amb unes relacions interpersonals sense violència, des de l'hora del patí fins a la sortida de l’escola. Tots sabíem què significava el nom d'una nena morta a Hiroshima que portava l'escola. Somiàvem tant com treballàvem per construir la pau a l'escola i des de l'escola. Ens va adherir vitalment al Moviment Català per la Pau, a partir de l'impacte de la Pacem in Terris de Joan XXIII.

Certament eren altres temps. Però la proclamació del dret dels infants a tenir una vida feliç i en pau, a rebre una educació respectuosa amb els seus drets, allà on siguin, té plena vigència. Les guerres del segle XXI, amb tantes i tan gravíssimes conseqüències per a la infància, són una vergonya, en un món que es pretén civilitzat, i una de les situacions més sagnants i violentes dels nostres dies. En llegir i sentir les cruels notícies sobre la mort d'infants ucraïnesos, he recordat aquell lema de l'escola, tot l'utòpic que es vulgui, però un clam de molta actualitat: “Que mai més una bomba escapci la vida d'un sol infant”.

La tradició pedagògica catalana en la qual vàrem aprendre l'ofici de mestre, ara farà quasi cinquanta anys, segueix viva i s'ha difós més enllà de les parets d'aquelles escoles catalanes, pioneres en tantes coses. Està present, per posar un sol exemple, en el món dels nostres esplais. La cura d'un mateix, el respecte mutu i el diàleg, franc i honest, són part important de l'hermenèutica del subjecte que cal considerar avui i valors essencials en la construcció de la pau entre les persones i els pobles. A més, es troben a la base del treball en equip que es fa, per exemple amb els projectes d'APS (aprenentatge i servei).

Avui més que mai, per difícil que sigui la situació, no podem renunciar a educar els infants per viure i conviure en la pau, a preservar les seves vides i promoure llur felicitat. No és fàcil discernir sobre el com i quan parlar amb els infants del que està passant aquests dies a Europa, però hem de trobar la manera de respondre adequadament, a cada nena o nen, tot el que ens pregunten.