Egoisme intel·ligent, una teoria del suport mutu

No és del tot cert que les segones parts no siguin bones; això sí, cal donar-los una oportunitat. Si més no, això va passar a Charles Darwin després d’escriure L’origen de les espècies. Temps després, ell mateix s’adonaria que la famosa expressió: “la lluita per l’existència” havia estat una metàfora mal interpretada; la interdependència, tal com va puntualitzar més tard a L’origen de l’home, pretenia rebutjar el combat cruel entre individus, ressaltar l’estreta col·laboració que existia entre espècies per guanyar la perpetuïtat, per aconseguir benestar entre els grups mitjançant la cooperació, factor determinant per a l’evolució -biodiversitat-.

De totes maneres, les seves reflexions van arribar tard, i encara que es va salvar de la crema com no va passar amb Galileu (per raons de culte), poc li va importar al poder de torn que s’aprofitaria de les seves primeres paraules i se les va fer seves per exalçar la classe social dels més forts amb la seva visió explotadora, competitiva i cobejosa. Després, passats els segles, seguim testimonis de la mateixa tàctica en l’economia –la política– les relacions geoculturals, etc.

El famós eslògan d’aquell geòleg: “la selecció natural” li va fer jugar una mala passada quan li van apadrinar aquells que van atresorar les seves idees i les van resignificar segons els seus interessos; aquells que continuen pensant que la Terra els pertany, que han anat finançant els seus propòsits tèrbols (com ara ho continuen fent), les seves raons falsejades, les seves guerres dolentes, que han anat amagant coses molt lletges sota les pedres.

Va ser el silenciat pensador Piotr Kropotkin qui va continuar desenvolupant la línia oberta per l’anglès i descobrir la imprescindible necessitat dels llaços, el debat sobre la fraternitat i les formes de relació entre els éssers vius i els escenaris ecològics (també amb els microbis de tota mena). Aquell anarquista va posar l’èmfasi en les condicions ambientals, en el clima i l’alimentació. No creia en la bondat humana, de cap manera en la seva simpatia i el seu amor, però sí en la seva consciència solidària i la reciprocitat, cosa que darrerament es reconeix com a egoisme intel·ligent.

És a través del suport i l’ajuda mútua, i no mitjançant la lluita despietada del –tots contra tots– com les societats humanes han pogut sobreviure i estendre’s. És el miracle del més gran dels rescats, el de la cura, lamentablement el valor més castigat: no són les més fortes sinó les més aptes les que asseguren el nostre futur.