Conversar és caminar junts per la vida

S’acosta l’estiu. D’aquí poc ja podrem deixar d’anar pel món tapats per no pelar-nos de fred i sentir-nos més lleugers, menys engavanyats, més transparents, com si fóssim més lliures. Si l’hivern ens ha reclòs a casa perquè ens centrem en nosaltres mateixos, coberts, l’estiu ens convidarà a estar-nos fora, sense gaire roba, amb gent que busca esplaiar-se com nosaltres, descoberts per fora i transparents per dins.

Ens podem moure pel món despullats, en roba interior, amb poca roba o coberts de cap a peus. Són decisions que depenen del termòmetre, de la cultura on estem immersos i de la decisió d’exhibir més o menys el nostre cos. Si pensem més en l’esperit —allò que sentim, volem i pensem— ens podem moure enmig de les relacions humanes de cada dia de manera transparent, translúcida o opaca, depenent dels graus d’espontaneïtat, confiança o distància amb què ens trobem. Els cobriments o els despullaments interiors ens afecten tant o més que els del cos, i de manera molt més decisiva.

Tots ens adonem del gran nombre de gent, a barris i pobles, forçada a ser opaca, a cobrir-se, a no abocar amb llibertat el que sent, ni mostrar desigs pregons, ni dir què pensa i l’angunieja. Com si anessin amb burca. Molta gent viu sola i aïllada entre la gent, encara que hi parli. Veiem al carrer i al metro com tothom engega constantment l’eina de comunicació més moderna, el mòbil, i podria semblar que hi ha una població més ben comunicada. Però no és així. Hi ha una manca creixent de comunicació confiada i espontània. Hi falta empatia. El telèfon ens pot fer menys propers els uns dels altres perquè no hi ha mirada directa als ulls, ni proximitat física, ni sobretot compromís de continuïtat perquè podem abandonar una relació sense gaire afectació amb un bloqueig o deixant de connectar-hi. Fins i tot una relació amorosa. Ens anem fent apàtics.

Ens cal multiplicar escenes com aquestes: dones que s’apleguen al bar els dissabtes per esmorzar juntes, pares i mares que xerren mentre esperen que les criatures acabin l’activitat, veïns i veïnes preocupats per un tema que els afecta, aquest col·lectiu que convida a fer tertúlies, aquella entitat que organitza trobades per cantar, ballar, caminar, actuar amb solidaritat... Avui més que ahir cal que creixi el nombre de gent activa socialment i que provoqui despullament dels esperits i compartició de moltíssimes humanitats opaques i ocultes per manca de conversa, de caminar junts per la vida, que és el que significa con-versar.

La CAL, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, s’afegeix a les iniciatives en aquest sentit convidant a parlar català en grup cada setmana qui vulgui fer les dues coses: ser-ne nous parlants i compartir experiència humana entre diversos.