Del constructe de família nuclear a la diversitat familiar

Amb motiu del Dia Internacional de la Família des de l’Associació in via us volem convidar a una petita reflexió sobre com aquesta està configurada simbòlicament, quin és el seu impacte, la nostra realitat i cap a on ens agradaria caminar. 

Avui dia la família s’espera que sigui nuclear, això vol dir implícitament biparental i heterosexual. S’espera perquè és el que s’entén com una família equilibrada segons l’ordre simbòlic patriarcal, però això no és del tot real i implica unes conseqüències pel que fa a la criança i sobrecàrrega que creiem necessari posar llum. 

Temps era temps que la responsabilitat de cura i criança cap a la infància es repartia entre les persones que formaven part de la comunitat, no hi havia una persona en exclusiva al càrrec d’una criatura, era el que es coneix com a criança en tribu. Aquesta formació natural social afavoria una vivència més equilibrada entre les responsabilitats inherents d’una persona adulta i cap a les criatures, aprenien a tenir diverses referents adultes amb qui mantenir un vincle segur. Per tant, es multiplicaven els recursos personals i de suport. 

Arran de la construcció de ciutats i l’aglomeració de persones en un territori limitat, els espais comunitaris van desapareixent i la vida gira entorn l’espai de feina remunerada i l’espai domèstic dins d’una casa. Això implica que sigui més complicat compartir tasques de cura i com que vivim en una societat patriarcal, aquestes responsabilitats recauen en les dones, les mares, les àvies, les tietes i les germanes d’aquella casa. I no només això, sinó que encara que en aquesta família nuclear estigui present un pare corresponsable, continua essent insuficient. Dues persones adultes amb una feina remunerada fora de la llar i, per tant, amb una absència de casa de com mínim deu hores (si no estan reduïes les seves jornades), no poden assumir les responsabilitats de la criança de les seves criatures, sobretot l’etapa 0-6 quan més impacte té la no presència de la família i l’externalització de les cures. En conseqüència, és necessari revisar aquesta expectativa de família nuclear, ja que precaritza a la infància, crea una càrrega insostenible en les persones adultes i per últim no correspon a la realitat de tantes famílies que es configuren d’una altra manera. 

Per aquest motiu, volem visibilitzar altres formes de famílies, les quals existeixen, però són abocades als marges i la perifèria i, com a conseqüència, estigmatitzades socialment. Es forma un imaginari col·lectiu on es desprestigia i es deslegitima altres formes de famílies que no siguin la nuclear com a forma de violència per reconduir la desviació que al sistema heteropatriarcal, capitalista, racista i capacitista no li serveix, ja que queda fora de l’homogeneïtat desitjada. Tot i això, s’ha d’especificar que amb el pas del temps algunes formes de família diferents de la nuclear han estat més tolerades que d’altres, com poden ser les famílies monomarentals i monoparentals enfront de relacions poliamoroses amb criatures. 

Primer de tot s’hauria de debatre sobre el concepte família, ja que aquesta podria anar més enllà de la parella o parelles i els vincles de sang. Família és amb qui es conviu o es té parentiu com diuen alguns diccionaris? Família podria ser la teva companya de pis, la teva exparella o el teu amic de tota la vida. No aprofundirem més sobre el tema perquè seria molt extens per poder-ho desenvolupar en aquest article. 

Hi ha diferents formes de famílies existents en la nostra societat, algunes d’elles són nuclear o biparental, monoparental o monomarental, homoparental o homomarental, família extensa, família amb pares separats, família reconstituïda la qual ha estat formada per dues famílies nuclears prèvies, família amb criatures en acolliment extens quan la família nuclear no es pot fer càrrec per diverses situacions, família amb criatures en acolliment aliè, família amb criatures en adopció, família que no vol tenir criatures i família que practiquen la no monogàmia consensuada. 

La qüestió és que la criança i les cures han de ser una qüestió política, i per això volem una societat que les posi al centre de la vida perquè estiguin reconegudes socialment i es puguin desenvolupar amb les condicions adients des d’un vessant col·lectiu i comunitari, erradicant la precarietat actual.