Què ens aporta tenir a la Laura a l’equip?

Soc jugadora a la lliga d’Hockei Plus (una lliga per a persones amb discapacitat intel·lectual). Els equips d’aquesta lliga són de clubs d’hoquei catalans i el meu és el Catalònia. Com que m’agrada molt jugar, un dia a la setmana també entreno amb el grup d’hoquei de les “mamis”, que es diu així perquè es va formar amb mares de nens i nenes dels equips dels petits.

Tenia curiositat per saber com van viure que anés a entrenar amb elles i si la seva opinió sobre les persones amb discapacitat ha canviat ara que em coneixen millor. Així que els ho vaig preguntar! I aquest article va de les opinions de la Rita, La Cati, la Catalina, la Diana i la Míriam.

La primera pregunta que els faig és què van pensar quan van saber que entrenarien amb mi. La Rita expressa que “al principi  va ser una sorpresa, però va ser tot molt fàcil des del primer minut. Em preocupava que poguessis pensar que no t’acceptàvem!”. Les altres companyes comenten que els va semblar genial, molt motivador i que tenien curiositat per veure’m jugar i aprendre de mi. La Miriam explica que la va alegrar molt que una persona amb una discapacitat pogués integrar-se en un esport d’equip.

També vull saber si la seva opinió sobre les persones amb discapacitat ha canviat ara que fa temps que ens coneixem. Em diuen que em veuen com una més de l’equip. I m’expliquen que interactuar amb persones amb discapacitat les ha enriquit i fa normalitzar la relació amb qualsevol persona. La Cati opina:  “He après molt de la discapacitat aquest últim temps, crec que en l’esport és super motivador i enriqueix molt”, i la Catalina exposa: “Entrenar amb la Laura m’aporta perspectiva de la vida i aprenentatge perquè he pogut conèixer realitats i vivències diferents a les meves”.

M’interessa conèixer què aporto a l’equip. La Rita em mira i diu: “M’aportes molt. Tinc una nova amiga. Ens ho passem bé, compartim bons moments a l’entrenament, millorem les dues tècnicament i celebrem èxits esportius”. Les altres mares van comentant aspectes com ara simpatia, bon hoquei, molt d’afecte, tenacitat, decisió i molta energia. I la Míriam ho resumeix així: “Aportes il·lusió, ens fa molt felices tenir-te a l’equip”.

Els demano algunes anècdotes. La Catalina n’explica una que m’agrada molt i sempre riem al recordar-la: “Els divendres sempre juguem partidets entre nosaltres. La primera vegada que jugàvem, la Laura estava com a portera a l’equip contrari. De sobte, la pilota em va quedar davant de la porteria i em disposava a fer el meu primer gol. I llavors va aparèixer l’estic de la Laura, que va impedir que fes el primer gol de la meva vida!”.

La Diana acaba l’entrevista remarcant: “Jo et veig com una companya més i em fa molta il·lusió entrenar amb tu. Igual que amb les altres”.

A mi, al principi em feia una mica de por entrenar amb les “mamis”, no sabia com em tractarien. Ara em sento com una més de l’equip! Hi hauria d’haver més equips mixtos, jo vull que ens tractin com a tothom i que ens coneguin com a persones.

(Aquest article ha estat escrit partint de la idea de la Laura i de les entrevistes que ella mateixa va preparar i fer a algunes companyes del seu equip. Des de l’associació LADD hi hem donat forma)