Ràbia social

Parlem de pobresa. O millor dit, parlem de persones en situació de pobresa, tot fent gala d’aquestes incursions en el llenguatge preocupades per no ofendre ningú. La pobresa s’ha incrementat a Catalunya i es concentra en determinats territoris, on malviuen diferents col·lectius. Pobresa és que al barri de la Font de la Pólvora de Girona la renda mitjana per càpita no arribi a 5.800 euros, que el 40% dels seus residents tinguin estudis baixos o no en tinguin, i que el 80% dels joves no disposin d’educació postobligatòria. Pobresa és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona un 15% dels que treballen siguin pobres.

Parlem de pobresa, però hem desterrat del nostre vocabulari el terme pauperització, emprat per Marx per designar el procés pel qual la proletarització comportava l’empobriment progressiu de la classe treballadora. Marx també utilitzava el terme lumpenproletariat: significava les capes més empobrides del proletariat, aquelles no incloses en el procés de producció, el que avui denominaríem com a situacions d’exclusió social severa o extrema. Una zona de fangar social, en què es covava la delinqüència i la violència. En ple procés d’industrialització, la gent d’ordre etiquetava la concentració proletària a la ciutat i les bosses de pauperització com a classes perilloses. Perilloses perquè, d’una banda, constituïen un perill per a l’ordre polític burgès, però també en el sentit literal del terme: si no hi ha res a perdre, la delinqüència i la violència eren una opció. També ho són ara. Amb tot això només vull indicar que el pensament social modern ja ha donat voltes sobre una franja de l’exclusió social que comporta un desarrelament social trepidant i una desconnexió del conjunt del sistema social.

Les notícies que han anat saltant sobre el barri de Sant Roc a Badalona han deixat tothom estupefacte. Parapetats en els nostres conceptes acadèmics-institucionals, no entenem com és que, encara que hi hagi qui visqui en condicions opressives i depriments, no es pugui preservar una bona conducta moral. El fet, però, és que el desarrelament social no genera virtuts cíviques, precisament; genera desestructuració, desordre, una cultura de banda, dinàmiques tribals. I activitats econòmiques criminals que poden reportar prou ingressos perquè les ajudes públiques no signifiquin cap incentiu en favor d’un canvi de conducta. Ambient de lumpenproletariat en el primer terç del segle XXI.

L’escocès Darren McGarvey, a Safari en la pobreza (Capitán Swing, 2019), coneix bé aquestes circumstàncies perquè les ha viscudes. Jo recomano la lectura del seu llibre entre els estudiants de treball i educació social, psicologia, sociologia i antropologia, com a mínim. També l’hauria de llegir el personal vinculat a les polítiques públiques i a les iniciatives de caràcter social. És un repàs a un conjunt de situacions que es viuen a les zones més perifèriques i segregades de Glasgow, on la pobresa objectiva es creua amb conductes moralment erràtiques de persones concretes, en una espiral que culmina en relacions de dependència incrustades per sempre en les biografies dels residents d’aquests territoris. És un crit d’alerta, també, sobre l’amplitud de l’abisme que s’obre entre el personal que decideix des de les institucions públiques i la gent que viu en aquestes condicions. No hi ha punt de connexió. En paraules de McGarvey, aquesta desconnexió comporta que la gent a qui en principi es pretén atendre desconfiï de les institucions públiques i de totes les figures enteses com d’autoritat, siguin policies o treballadors socials.

Intervenir en condicions socials opressives i depressives és complicat. No es resol l’assumpte multiplicant els tallers de bona conducta a les aules, per exemple; ni, en general, fent només tasques de contenció per la banda dels serveis socials, o clamant al cel llei i ordre per acabar reclamant molta més policia. Per descomptat, la llei ha de ser aplicable arreu, els serveis socials han de poder fer la seva feina i a les aules s’ha de poder parlar de tot el que sigui necessari, però el que realment convé és intervenir intensivament en els barris més pauperitzats del nostre país mitjançant polítiques troncals de protecció que puguin reportar, amb el temps, itineraris col·lectius de prosperitat: educatives, fonamentalment, perquè poden escapçar les baules de la cadena que transmet entre generacions la desigualtat i les vides sense nord; laborals, perquè el treball —digne i qualificat— continua sent una palanca clau d’inclusió social; residencials, perquè és públic i notori que l’habitatge és un desencadenant de pobresa entre les classes populars; de salut comunitària, perquè els determinants socials afecten clarament l’estat de salut, arrossegant encara més qui se’n ressent a la precarietat.

En resum, és imprescindible concentrar polítiques socials ben pensades, estratègicament orientades, contextualitzades i ben dotades allà on més s’expressin les necessitats. No per generar dependència de les ajudes públiques, sinó per permetre que sigui possible prosperar i que fent-ho les comunitats de residents dels territoris en qüestió convisquin tan fraternalment com sigui possible. En resum, cal intervenir intensivament en les condicions materials de l’existència.