L’accés a l’habitatge, missió impossible per a molts

Se’n parla molt, però el problema continua i no es veu la llum al final del camí. Van sortint noves lleis, però la realitat és que és una missió impossible per a una bona part de la població, la qual no necessàriament és pobre, sinó que hi inclou moltes persones que abans estaven incloses en la franja de la classe mitjana; famílies i també molts joves que volen iniciar la seva independència de la família. 

Voldria dedicar aquestes ratlles a reflexionar que significa tenir o no tenir accés a l’habitatge i quina repercussió pot tenir en la salut mental del col·lectiu que ho pateix. 

L’habitatge és un element d’arrelament, és la base de l’estabilitat personal o familiar i s’hauria de convertir en un assumpte prioritari en l’àmbit polític a resoldre i no a perpetuar-se com una matèria electoral recurrent. Penso que se’n parla molt, però els habitatges socials es construeixen a poc a poc. 

Quines repercussions en la salut física i psíquica té el fet de no poder accedir a un habitatge? La salut mental en pot sortir afectada. El no poder accedir a l’habitatge que desitges i necessites pot crear angoixa, sensació d’inseguretat, frustració i un estrès que pot esdevenir crònic. 

La salut física també se’n pot ressentir si les condicions en les quals es troba la persona fa que visquin en condicions de poca higiene, de poca protecció del fred i de la calor, amb molta contaminació acústica o ambiental. Tot això, afecta. 

La socialització també queda afectada. En el cas de les persones que viuen en condicions d’habitatge insegur, poden tenir dificultar per mantenir connexions socials i integrar-se a la comunitat. 

Dificultats per mantenir estabilitat laboral i educativa. Si l’habitatge no és estable, és difícil poder mantenir una rutina, assistir diàriament als llocs de treball o d’estudi. 

Benestar personal. La manca d’un habitatge digne o la dificultat per poder-hi accedir, pot portar a una sensació de frustració amb disminució de l’autoestima i patir una sensació de desesperança. La sensació de lluita i de no ser capaç de superar les dificultats econòmiques que impedeixen l’accés a l’habitatge desitjat fa que es desanimi i tingui una imatge molt negativa de si mateix. 

Hi ha entitats —entre elles Càritas, en la que jo col·laboro com a voluntària— que en l’última memòria constaten que un 67% de les llars ateses no es poden considerar un habitatge digne i tres de cada quatre joves atesos no tenen ni habitatge digne ni feina. Un 60% dels ajuts es destina a pagar habitacions en relloguer o despeses relacionades amb l’habitatge. Això indica que la situació de la qual parlem no està resolta. És el problema principal de moltes de les famílies que reben ajut de Càritas. 

Les dificultats més habituals que es troben les persones per accedir a l’habitatge són diverses: el més important és els elevats preus, tant de lloguer com de compra, que són prohibitius per a moltes persones, especialment aquelles amb ingressos baixos o mitjans. 

Un altre escull és la manca d’oferta d’habitatge assequible. La demanda supera l’oferta i això fa que els preus augmentin. En el cas de Barcelona és ben preocupant, perquè moltes vegades els pisos disponibles es destinen a lloguer turístic en lloc de lloguer residencial permanent. 

L’especulació immobiliària, sobretot en barris cèntrics i turístics, genera també un augment dels preus de lloguer i de compra, així com desnonaments i desplaçament de residents. 

Tràmits administratius i burocràtics complicats. Això afegeix complexitat i més dificultats en aquest procés. 

En molts llocs, a escala municipal s’han posat en marxa diverses mesures i programes per fomentar l’accés a l’habitatge assequible, com ara la construcció de pisos protegits, regulació de lloguers turístics i implementació de polítiques de protecció dels inquilins. Tot i aquestes mesures, la problemàtica persisteix. 

Recordem que el dret a l’habitatge es troba en diverses declaracions i tractats interns de molts països, com ara la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. 

Això implica el dret a viure en un lloc segur, saludable i amb condicions de vida dignes. Les autoritats pertinents dels governs han de garantir-ho i, amb més motiu, a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat o pobresa. 

No significa necessàriament que l’Estat hagi de proporcionar casa a tothom, sinó que ha de prendre i aplicar les mesures necessàries per garantir a tota la població la possibilitat d’accedir a un habitatge digne en la mesura del possible. Cal posar-hi tots els mitjans disponibles.