Vida, mort, soledats i buit

“Tocar fondo es solo el primer paso para salir a la superfície” (Impulso, 2023. Won-Pyung Sohn).

“Cuando estés triste, ponte a cantar. Cuando estés alegre, ponte a llorar. Cuando estés vacío, de verdad vacío, ponte a mirar” (Jaime Sabines, poeta mexicà (1926-1999) de Poemas Sueltos, 1981).

“La meva ment és un lloc en el que no puc escapar del teu fantasma” (Imagine Dragons, Wrecked, 2021).

Quin és el secret de la vida? Té algun secret, si el té? La vida ens sorprèn o ens ve gran? La vida pot ser creure en ella mateixa, en la seva màgia o, com tots som vida, possiblement, tingui a veure amb la pròpia capacitat de creure en nosaltres mateixos, per entendre i fluir amb i en la vida. 

Però, per què parlem tant de vida i no de mort? Què ens fa por d’aquesta altra forma d’entendre la vida, de ser vida? És com es defineix “una interrupció de la vida” o és una altra part de formar part d’ella i, per tant, de créixer en la vida? Per què la mort ens espanta? Per què la mort ens porta als extrems les diferents emocions que contenem en la vida i que formen part de la nostra forma de ser? Què és la mort, sinó una etapa més de la vida? 

Per què es té por a la soledat i no al buit? Què amaga la soledat per espantar-nos tant o més que la mort? I per què ens oblidem del buit, de la seva sensació, d’allò que ens transmet i ens fa mal? La soledat és conèixer a un mateix, estar amb un i creure que pots avançar cap a alguns altres llocs... La soledat és una possibilitat de creixement personal, pròpia, individual i voluntària. 

Però i el buit? El buit és una sensació, una emoció que prové de fora, però que és interna i que et trenca per dins. El buit és la sensació de no pertànyer, de no formar part de res. És l’emoció que tens envoltada de gent i et provoca no sentir-te acompanyada o que et fa sentir que has d’estar enfrontada o a la defensiva, perquè la vida, o formar part d’ella, no aconsegueix omplir-te, no té cap sentit per a tu. 

Per què no es parla del buit? Quina és la part que ens fa por del buit? A diferència de la soledat, que pot ser escollida per un mateix, el buit és imposat des de fora; és a dir, el nostre entorn ens pot provocar aquesta sensació de buit. Per exemple, de no pertànyer al grup, de sentir-te diferent, de no saber què provoca el riure de la gent cap a tu, de no entendre res del que et passa, de ser sempre l’acusat o, simplement, que ningú et mira, tothom et veu, però ningú et mira... i això provoca buit i mostrar-te a la defensiva o enfrontat a la vida, a allò que t’envolta i amb quins t’envolta. 

Potser no volem parlar del buit. No ens interessa, ja que ens transporta a altres conceptes, a altres paraules que es poden tergiversar, des de molt petits. Potser és que no sabem de què estem parlant quan expressem a algú que ens sentim buits... La soledat pot ser una decisió personal, esquerpa, però pot existir aquesta elecció personal. El buit no ho és. Tu pots enfrontar-te a ell, a la sensació, però ja és una lluita, un combat, cap a un resultat que no coneixes i que provoca certa incertesa. El buit pot néixer d’una provocació, d’un enfrontament enquistat en el temps, de l’odi d’altres persones, de la sensació estranya que no et deixen pertànyer a algun lloc o, simplement, de ser tu mateix en un moment i espai determinat. 

El buit és l’antesala de la depressió o d’altres malalties mentals. El buit és el que senten molts infants quan tenen “problemes de nens” amb els companys i companyes de classe o amb els amics. El buit és la sensació del burnout a la feina, no per la feina en si, ni pel seu volum, sinó pels companys i companyes que competeixen per ser els millors, en nom d’altres objectius. El buit és la sensació que tens quan et trobes amb gent de confiança i no sents aquesta confiança, en una reunió o prenent un cafè a la tarda. El buit és el que senten infants, adolescents, joves, adults, gent gran, quan el treuen de la seva zona de confort, de la seva llar i arriben a un altre lloc i se’ls obliga a adaptar-se a ell. El buit és quan saps que t’ofegaràs en mig del mar, sense arribar a terra o veure com els companys i companyes de travessa moren abans que tu. El buit és tornar a casa i no recordar-la, després dels combats. El buit és el respir després de prendre consciència d’una pèrdua propera, íntima. El buit és no trobar el teu lloc al món i continuar buscant-lo com si l’anessis a trobar. El buit és l’últim soroll corporal d’un viu, abans d’abandonar-se a la mort. 

Per què no ens agrada parlar del buit? Per què? La vida, la mort i la soledat són conceptes que trobem en el nostre dia a dia, en la nostra tasca d’acompanyament a persones, però, algun cop, hem parlat o hem conversat amb ells sobre el buit, sobre la seva sensació de buit? No, del perquè estan així o aquí, sinó com és la seva sensació de pertànyer a la vida i amb si mateix. Hem parlat amb ells i elles amb companyes i companys sobre la sensació del buit? T’ho has plantejat alguna vegada? 

El buit és la nada que es menjava Fantasia a la Història Interminable. És la pèrdua de fe en un mateix, en les seves capacitats per relacionar-se, per estimar-se, per estar a la vida. El buit és el plor davant de qualsevol canvi o rumor, davant de qualsevol petit obstacle. El buit és la sensació que no serveixes i que tot el que et passa és per culpa teva, fins i tot, la possibilitat involuntària o no, de no voler créixer, professionalment o personalment. El buit és el forat que et menja per dins, mentre el món es riu de tu o, una part d’aquest món, només et mira i se sorprèn de tot allò que et passa. 

Per què no parlem del buit?...