Fronteres

Les línies de la superfície es veuen millor des de lluny, des de la distància, prenent certa perspectiva. Així ho escriuria Ítalo Calvino per expressar, potser, la sensació d’allò que és desconegut. No obstant això, seria bo no confondre’ns gaire: mirar des de lluny pot ajudar a entendre millor, però darrerament la capacitat de distingir es troba una mica abandonada, ja que les interpretacions, sigui amb bona disposició o no, podran condicionar les formes de veure, de mirar. Així doncs, albirar l’horitzó depèn de la perspectiva de cadascú; passa com amb les fronteres. 

Les línies divisòries són límits que no cal buscar gaire lluny, estan a doblar la cantonada, molt a prop; van ser abandonades anys enrere. Espais que van patir violències indefinibles com en aquelles terres del llunyà oest on lluïa la llei del més fort, una terra adversa; llocs impenetrables on hi va haver gent que es va organitzar per buscar la dignitat mentre que una altra va ensopegar, llocs massa grans per ser explorats, massa petits per entendre’ls, mars a la deriva on s’allotjaven els sobreexplotats, hostils o resignats. Ara els seus tripulants porten, gairebé tots, el tatuatge del benestar social. 

Els enamorats de la democràcia a la recerca d’un ofici permanent, fa anys que proclamen que cal acabar amb els confins. Des de la seva tasca recorren a expressions i postures llunyanes, desitjos que, tocant de peus a terra, tenen a veure amb drets que no poden defensar. Però, allò que no funciona es perpetua, i així passa. Tan lluny de la vida quotidiana, es manifesten entre estructures jeràrquiques gens participatives, sense treballar transversalment amb altres polítiques, cavant trinxeres al voltant dels seus regnes, mirant de reüll el rival. Els nostres i els altres, els que ens agraden i els de fora, i després hi ha els narcisistes, fomentant territoris sense propostes per enriquir entorns sense reconèixer les persones, que tracten els desafavorits amb bones intencions malgrat que es confessen molestos i ofesos davant la ingratitud d’aquells quan els consideren oportunistes i manipuladors; poques vegades traspassen altres ratlles ni es relacionen amb els professionals... Són allà, dividits entre parets i envans: coordinadores, directors, caps d’això i allò, tècniques de diversos nivells, administratius i comptables, opinen sobre diversos encàrrecs, horaris, funcions o responsabilitats... 

Som d’on vivim, submergits a les misèries de les coses petites, de la poca traça i mesquineses entre l’enveja i el menyspreu. Passen cinc-deu-quinze anys i algunes se’n van perquè en vinguin d’altres. La majoria s’hi queden, ens quedem i, apa, a l’embolic de cada dia. Polifonies d’una època de construccions silencioses, sovint travessades pel més lleig. Allà, caminant a la boira, desenredant el temps sense apreciar la justícia entre allò que és injust; els vulnerables, els que no tenen tots els papers… “Que vinguin quan se’ls doni cita”. Alts murs construïts per les burocràcies que, de no vigilar-se, fan que les coses s’enredin més. Primo Levi ho comentava (i malgrat que les circumstàncies són molt diferents, no ho són els comportaments): “Els monstres existeixen, però més perillosos són els homes comuns, els funcionaris disposats a creure i obeir sense discutir-ne”. 

On són les noves oportunitats, com adequar-se a altres formes de vida menys “sanes”, diferents? I la prevenció, les maneres personalitzades, on es dissenyen? Algunes vigilen els seus estils ètics (altres no), intenten humanitzar les seves propostes on no predomina la intervenció connectada al territori vital (perquè el normal és el despatx i no la comunitat). Més recursos? Potser, però el malestar es produeix quan el veïnat se sent abandonat. Continuen amb l’equació prestació-atenció individual perquè és el que les estadístiques ens demanen: que “l’operació surti bé, altra cosa serà que el pacient es quedi pel camí”. 

Aquí no poden faltar altres capes de les classes mitjanes (on se sumen certes ONG compassives i aprenents d’altruistes) amb nobles finalitats, que s’hi capfiquen per modernitzar les cultures primitives mostrant una profunda desconnexió amb les aspiracions i necessitats. 

Traspassar les duanes per enriquir els entorns més enllà dels centres comercials, és un treball ardu que moltes vegades es fa des de petites illes en un mateix mar, una aspra discussió on tots som estrangers en un mateix lloc, com ens dibuixa Ken Loach a la seva darrera pel·lícula The old oak. 

Les fronteres parteixen en dos, redueixen la convivència a una tolerància obligada amb espines als temples de la paraula, un cara a cara davant la desigualtat on els protagonistes aspiren a no caure en el risc de la no-ciutadania. On tot està traçat, on hi ha poques vores per descobrir, allà on les autoritats arriben tard —perquè potser no s’ho creuen— al somni utòpic d’una societat millor. 

Hi ha qui parla més del compte, encara pensen que estan cridats a atreure l’atenció, tan segurs de la seva pròpia visió i les seves virtuts (ha de ser terrible no adonar-se d’aquesta condició patètica). S’haurien de prendre més seriosament el silenci.