Retallada de drets amb preavís

Com si es tractés de la crònica d’una mort anunciada, el panorama polític de l’Estat sembla inexorablement abocat a una entesa dominada, o com a mínim participada, per una part de l’espectre polític espanyol que declara sense embuts els retalls dels drets socials i civils.

Resulta esgarrifosa aquesta espècie de preavís, com una avantsala del que està per succeir després del pròxim diumenge d’eleccions.

L’escenari recorda, salvant les distàncies, a les eleccions de 1996 i a la derrota del felipisme per part de la dreta. “Mà dura és el que fa falta”, era una de les frases que més se sentia pel carrer. Igual que ara. Amb la diferència que en aquesta ocasió el discurs denota una sensació real de por i temor, perquè s’articula a través de la ultradreta i perquè es modula des d’una falsa careta democràtica.

I no podem obviar que, perquè un projecte polític avanci i adquireixi força, en qualsevol país, necessita que sigui recolzat també per una part de l’electorat que no sigui a qui va dirigit. Perquè guanyi la dreta, necessita indefectiblement el suport d’una part decebuda de l’esquerra. I a l’inrevés. Sempre ha estat així. El que ara sorprèn és que aquesta adhesió a la ultradreta provingui d’unes franges de la societat impròpies del que ha resultat habitual fins ara.

Resulta alarmant, per exemple, que una part de les persones més joves mostrin aquesta simpatia per unes idees pròpies d’aquest feixisme d’un nou ordre. Seria més acord que aquestes persones mostressin conviccions associades habitualment a la rebel·lia juvenil, com la lluita contra l’opressió, contra la pobresa, contra el totalitarisme i l’autoritat… i no contra el feminisme, la igualtat, la justícia social i les persones nouvingudes.

Segurament és que, ara, per a algunes persones, ser rebel o insurgent, o anar en contra del sistema, s’associa precisament a unes conviccions més properes al masclisme, a l’homofòbia, al racisme o la insensibilitat ciutadana. I, lamentablement, això no se circumscriu només una franja d’edat determinada. Resulta paradigmàtic com hem arribat fins aquí... Potser hem de fer alguna autocrítica com a societat.

Tots els avenços assolits fins ara, tots els drets civils, tots els drets socials trontollen per aquesta amenaça feixista que qüestiona fins i tot la realitat més evident. Una amenaça que vol retrocedir en drets d’igualtat, drets de persones nouvingudes, drets d’habitatge per a les persones en situació de vulnerabilitat, drets per la defensa de la cultura, de la llibertat d’expressió, de l’ús de la llengua, del col·lectiu LGTBI i altres col·lectius... i tants i tants drets que conformen l’actual estat del benestar. Drets fonamentals protegits constitucionalment que volen ser alterats sota una màscara de pseudodemocràcia. Drets civils assolits durant dècades des de la lluita i a l’empara dels drets humans. Drets socials que des del tercer sector defensem i defensarem fins a on sigui necessari i davant de qui faci falta, sense por i amb la legitimació que atorga tot el que representem.

Que no hi hagi el menor dubte que aquesta amenaça tindrà en el tercer sector social un rival digne. Perquè atempta directament contra el nostre cor i la nostra raó d’existir. Perquè els col·lectius que defensem i la nostra voluntat de transformació són el nostre ADN, i no deixarem que res ho alteri o ho intenti esborrar. Ni tan sols aquesta amenaça d’ultradreta, que ens avisa amb antelació dels seus plans basats en l’odi i la discriminació.

Defensarem els drets socials, que són nostres, i no seus, i que són l’eloqüència de tota una societat que avança en favor de la justícia i el progrés social.

Tant de bo el diumenge vinent plogui una miqueta, lleugerament, molt poquet i acompanyat d’una mica de sol, no només per evitar una possible abstenció motivada per plans estivals, sinó perquè aparegui al cel un arc de Sant Martí ben gran, que amb els seus colors ens recordin que no és possible prohibir banderes, perquè no és possible destruir les idees que les sustenten.