Fatxes postmoderns

S’acosten les eleccions generals. No és matèria opinable, és un fet, que el bloc de la dreta, i entre aquesta, el seu pol extrem, és una amenaça per a les llibertats civils i la prosperitat col·lectiva. Als Països Catalans, només cal veure què passa a les Balears i el País Valencià. No és per prendre-s’ho de broma. Perquè, també és un fet, l’extrema dreta és el moment trumpista que aclapara Europa. Té recorregut: entre les classes populars es nodreix de la desesperança vers el futur en societats individualitzades i certa incapacitat de realització de les polítiques públiques de l’esquerra en termes de protecció social i promoció de la prosperitat en un món globalitzat; també hi ajuda el fet que el llenguatge progressista s’ha anat complicant fins a l’extrem de ser il·legible per a àmplies capes de la població.

Entenguem per progressisme el plantejament polític que vetlla perquè la vida de cadascú pugui ser viscuda entre relacions d’interdependència equitatives. Ara bé, l’extrema dreta actual no és equivalent a l’experiència històrica dels feixismes de les dècades vint i trenta del segle XX. Faríem bé de distingir entre contextos històrics per no errar en el diagnòstic i, d’aquesta manera, disminuir la capacitat de combat contra l’onada reaccionària. En aquest article em permeto assajar quatre notes distintives dels reaccionaris dels nostres dies.

1. Negació de la universalitat de la condició humana. Això ja era característic del feixisme històric, però el tret distintiu dels reaccionaris actuals és que consideren que les diferències entre comunitats humanes són irreductibles. La qüestió no és la raça, com abans, sinó la diferència etnocultural. Provenir d’altres llocs del món professant altres creences és el problema. Aquestes diferències poden recrear-se, sempre que cada comunitat humana fixi la seva existència allà on li pertoca. La barreja comporta la decadència de la comunitat nacional. Segur que heu sentit a dir en múltiples ocasions expressions de l’estil “Que facin el que vulguin, però al seu país.” Un toc d’atenció per a l’esquerra: en la mesura que fixem més el nostre interès en les diferències sense prendre’n consciència crítica, indirectament contribuïm a eixamplar el discurs de la diferència que propulsa l’extrema dreta. Les esquerra ha de respectar les diferències a condició que no qüestionin les condicions universals de la humanitat i les relacions d’igualtat.

2. Esquematisme tant en els diagnòstics com en els pronòstics, el que comporta mentir compulsivament. Mentir deliberadament és la norma número u del feixisme tant del segle XX com del XXI. Mussolini en fou un mestre. L’esquematisme es desenvolupa sempre culpant els altres dels problemes que un determinat grup social pugui experimentar. Mai la responsabilitat és estructural o sistèmica: cal assenyalar determinats col·lectius estereotipats. Al gust: els migrants, les dones lliures, els esquerranosos, la catalanitat, els pobres “mandrosos”, les elits “progressistes i globalitzades”, entre altres. Per regla general, el discurs reaccionari declina amenaces identificant grups que contribueixen en sacrosanta aliança a fer trontollar la comunitat idealitzada que s’ha de protegir de tanta ignomínia.

3. Confiança en el llenguatge en tant que punt de partida i d’arribada de la política. Aquesta és la prova del cotó del fatxa postmodern: vampiritzar la dinàmica democràtica fent-se valedors d’una autèntica democràcia. Els feixistes històrics tenien per propòsit carregar-se el conjunt del sistema democràtic i alhora combatre el socialisme. En aquest sentit, val a dir que varen ser molt operatius. L’objectiu dels fatxes postmoderns és primerament lingüístic: buidar conceptes polítics progressistes per reomplir-los amb versions reinterpretades esquemàticament. Un exemple fefaent és la batalla discursiva envers el valor de la llibertat. El reaccionari d’avui dia la reclama per imposar la seva visió del món. És una llibertat exempta de responsabilitat i de solidaritat. La democràcia no és un sistema universal, la de debò s’ha de restringir als nacionals i, encara més, als que pensen igual sobre matèries reaccionàries. La igualtat d’uns és en contra d’uns altres. En el llenguatge fatxa, l’equitat no hi és. D’aquí que la reacció postmoderna s’ofengui espasmòdicament cada cop que se l’acusa de feixista. Parapetada en els marges estrets de les democràcies formals occidentals, el fatxa postmodern afirma defensar la democràcia europea i els valors essencials d’aquestes contrades contra les amenaces etnoculturals i el supremacisme moral de l’esquerra. L’univers discursiu que donàvem per descomptat, ara és invertit. Contra aquest despropòsit poc valen els nostres esforços de refutació amb dades i definicions refinades de conceptes. El llenguatge de la reacció postmoderna és un joc de paraules que faria les delícies de postmoderns de categoria com Lyotard, Foucault o Derrida (que, per cert, quan són referenciats per alguns personatges de l’esquerra, és ben bé perquè s’està perdut en el jardí de les teories ocurrents).

4. El no com a principi i final. Efectivament, els fatxes sobretot diuen que no. És el millor que saben fer: destruir, desfer, desmuntar. Allà on han tocat poder, aviat podrem comprovar com són incapaços de fer res en cap direcció propositiva. Entossudits a negar, expressen amb delit tots els verbs que declinen negativitat. Així, prohibeixen, deroguen, impedeixen, dissolen, neguen. I no tenen la voluntat ni la capacitat de construir res que no sigui una contínua reverberació d’un discurs reaccionari. En termes operatius, no fan la o amb un canut. Ara bé, quan tanta estultícia disfressada de novetat transgressora de la política toca poder, desfà conquestes assolides a cavall de les classes populars i de tots aquells col·lectius que han gruat en el senderi del progrés per reclamar la seva existència en condicions d’equitat, siguin treballadors, dones, nacions sense estat com la nostra, grups minoritaris per la raó o condició que sigui. I, actualment, l’estupidesa reaccionària és capaç de negar sense immutar-se canvis sistèmics comprovats com el climàtic. En això també combreguen amb els vells feixistes: el reaccionari ha estat, és i serà anticientífic i antirealista.

Per tot plegat, és un mínim denominador democràtic prendre posició per frenar l’onada reaccionària. Frenar-la per superar-la. Per una simple qüestió de civilització, sobre la qual tinguem l’oportunitat de construir futur. En el que és immediat, diumenge cal votar.