La defensa dels drets socials no ha acabat

Es respira aire de vacances per a un gruix molt important de la ciutadania, però aquest necessari parèntesi per a tothom continua no sent possible per a un 30% de la població catalana que no es pot permetre ni tan sols una setmana de vacances, com recull la darrera Enquesta de Condicions de Vida d’IDESCAT 2022. Aire de vacances, per a uns quants, i aire d’inestabilitat i incertesa per a tothom. Els resultats de les eleccions generals d’aquest 23J dibuixen un escenari polític extremadament complicat. Es constata un retrocés de l’extrema dreta, una pèrdua de 19 escons que no convida excessivament a l’optimisme perquè els comicis mostren que tres milions de persones (tres milions!) defensen els postulats populistes que promou la ultradreta, i també es copsa una abstenció alta a Catalunya, que es deu a diverses raons diferents, però que obliga a fer una reflexió sobre per què milers de catalans i catalanes van decidir no anar a votar, malgrat que el que estava en joc era tan important com la pèrdua de drets i llibertats fonamentals.

Mentre els partits intenten resoldre aquest entortolligat polític, les entitats socials insistim que el benestar i la protecció de les persones en situació de vulnerabilitat ha de ser LA prioritat (en majúscules), que la seva responsabilitat és la de garantir l’accés als drets socials perquè hi hagi igualtat d’oportunitats i cohesió i justícia social en una societat que està fragmentada per les desigualtats. Ampliar els drets i millorar les polítiques socials són l’única alternativa per oferir un futur més esperançador per al conjunt de la ciutadania, sobretot per a aquella que viu en situació de pobresa i exclusió i que està molt cansada i desencisada per la manca de respostes. Això és més rellevant del que sembla perquè l’extrema dreta s’està aprofitant precisament d’aquesta falta de solucions polítiques, donant respostes aparentment miraculoses, però profundament discriminatòries. La desafecció política, que és multifactorial, no és un fenomen nou ni exclusiu a Catalunya. Tot i que no ho sigui, cal abordar-la amb més seriositat. També són preocupants altres fenòmens com el descontentament i la desconfiança vers les institucions i l’acció política que han creat un còctel perfecte per a la ultradreta, que no para de nodrir-se amb tot això.

Encara que s’ha aconseguit barrar el pas de l’extrema dreta al govern espanyol (almenys momentàniament, perquè falta per veure què succeirà en les pròximes setmanes i si hi haurà repetició de les eleccions), la defensa dels drets socials no ha acabat aquí. La ultradreta, tant espanyola com catalana, està condicionant l’acció de governs territorials i locals. És des d’aquestes administracions on està promovent el masclisme, el racisme, la xenofòbia, l’aporofòbia o la LGTBIfòbia, entre altres, i és des d’aquests espais públics on està difonent falsos binomis: immigració-inseguretat, vulnerabilitat-col·lapse dels serveis socials i sanitaris, feminisme i col·lectiu LGTBIQA+-extinció dels valors i persones gitanes-delinqüència. El més preocupant no és només que estigui instrumentalitzant aquestes institucions, com ha passat fa poc a Ripoll amb la persona sense llar d’origen migrat, sinó que les expressions d’odi i discriminació que atia s’estan acceptant com si fossin normals.

Com es pot normalitzar el que és un atac i una vulneració dels drets humans i dels valors que sostenen la democràcia i la convivència? Com es pot normalitzar la divisió de la societat entre “bons i dolents”? Com es pot negar la legítima aspiració que té qualsevol ésser humà de tenir un horitzó de futur? A cap persona, sigui com sigui i vingui d’on vingui, se li pot rebatre aquest anhel de progrés perquè fer-ho seria inhumà, però, la ultradreta ho fa, i sense gaires escarafalls, posant la ciutadania en una enganyosa dicotomia de “o ells o nosaltres”, i jugant amb la fal·làcia segons la qual l’estat del benestar no pot donar resposta a totes les necessitats i que, per tant, cal assegurar uns drets en contra dels altres, quan això és negar la seva universalitat. Els drets són de totes les persones i s’han de garantir també per a totes sense cap distinció, només així podrem parlar de veritat de bé comú i de vida digna.

En aquest context, és aleshores inevitable fer una crida a tots els agents socials, econòmics i culturals per actuar-hi amb fermesa i contundència per no alimentar aquest clima de confrontació contínua on el menyspreu, l’insult i l’agressió cada vegada més formen part del dia a dia; per escudar els drets i llibertats que tant ens ha costat d’aconseguir, fruit de dècades de lluita individual i col·lectiva, i per blindar les polítiques d’igualtat i no-discriminació davant l’amenaça de regressió social, que és real, molt real.