Cuidem-nos per continuar cuidant

“Si no pots canviar el teu destí, canvia la teva actitud” (Amy Tan, escriptora americana) 

“Abans de curar a algú, pregunta-li si està disposat a renunciar a les coses que ho van emmalaltir” (Hipócrates, metge grec del segle V aC)

“Lluita pels teus somnis! T’estan esperant. Fes que siguin certs, abraça’ls” (Sopa de Cabra, Els teus Somnis,2001)

Escriure quan no saps què escriure és com viure sense saber per què encara ets viu. Es barregen tota una sèrie de reflexions, idees i emocions, però no agafen la forma desitjada. El mateix passa amb la vida d’aquells que no saben o no els hi permetem viure. En certs moments, opinem sense escoltar a l’altre, sense veure’l, només expulsant les nostres formes de pensar, les nostres opinions i els reflexos que ens provoca l’altre. I llavors, què passa amb aquell que ens demana ajuda, amb la persona que necessita una abraçada, d’una paraula de suport, d’algú que calmi la seva soledat? 

Fa molt temps que acompanyo a infants, adolescents, joves i adults en el viatge sinuós que és la vida. En alguns moments amb certa facilitat i en altres amb un Everest de dificultats que feia impossible no caure en el determinisme d’un futur fora d’aquest món, d’aquesta vida i que, com tot en aquest món, depenia només del clic personal i individual que només podia fer el subjecte, més enllà del teu acompanyament i dels esforços professionals bolcats sobre ell o ella. Tant temps acompanyant que acabes agafant automatismes que et permeten sobreviure en una professió invisibilitzada per les institucions, la societat i el sistema corrupte en el qual convivim, on els “préstecs” per poder funcionar socialment i autònomament superen la possibilitat de la mateixa responsabilitat de cadascú per respectar a l’altre i respectar-se. 

En certs moments, d’exigències econòmiques, de respectar la nostra professió, de la seva importància en un món en constant canvi i transformació, de visibilitzar als artesans de l’acompanyament i el vincle vital i emocional, em pregunto: Per què no és possible aquest canvi, què és allò que no ho fa possible? I llavors, els pensaments més radicals del meu interior ressalten una frase que sempre m’ha fet mal i que encara ho fa: “No som rendibles, econòmicament ni socialment, no aportem diners al sistema corrupte que ens envolta, no sanem ferides visibles, ni recuperem subjectes cap a la vida que abans han estat morts, però sí que ens utilitzen com a eina d’una cohesió social que cap estament polític i social es creu, principalment perquè pocs han estat en la part no visible de la nostra professió i de la vida”. I llavors, em dic que hem estat, som i serem sempre una utopia, una quimera en constant lluita amb si mateixa i amb les seves arrels i teories, en la recerca d’un reconeixement que no acaba d’arribar, ni socialment, ni políticament, ni econòmicament. 

I quan travesses la porta del centre o institució on treballes i et trobes amb la vida que guarda en el seu interior —amb els seus crits, abraçades, somriures, llàgrimes, insults, baralles, disputes, moments d’esbarjo— penses que la vida és això, aquí i fora, però amb la diferència que, al viure dins d’una institució, sembla que has de fer pena o alarma social entre la població que els rep o, fins i tot, en el contacte i en la relació amb altres institucions que els rebrà. Això em sembla injust, ja que, tal com li vaig dir a una noia del centre fa temps, “la maldat es troba en tots llocs, no només aquí. I qui no t’accepti com a persona amb la teva identitat, només veu la seva maldat en tu”. Hi ha persones que et donen cops a l’esquena i que sembla que t’escolten i entenen, però només volen veure’t el més lluny possible d’ells. Així, a vegades, tracten als nostres usuaris i també, perquè no, ens tracten a nosaltres les institucions polítiques. 

Com ens cuidem? Cuidant-nos entre tots i totes. Amb moments de distensió, amb cafès acompanyats i mirades en silenci i sense paraules. Fent allò en què creiem, allò que ens omple de vida, d’energia, acompanyant de la manera més respectuosa possible, sense interrupcions emocionals i sentimentals individuals que tots i totes tenim davant de les històries de vida de les persones que atenem. Cuidant-nos, entre tots i totes per poder gaudir del temps compartit en aquest moment vital, que no serà ni és definitiu, que només és un temps d’aprenentatges, millor o pitjor, però d’aprenentatges per continuar caminant per la vida, amb més o menys inseguretats. Cuidant-nos entre tots i totes, per entendre que som les nostres decisions i reflexions, no aquelles que són definides per la vida o pel nostre entorn. Que podem sortir de les etiquetes que altres ens han posat, sempre que siguem conscients de la força, de l’energia i de la vida que tots tenim dins del nostre cos, dins de la nostra ànima, dins del nostre cor. I que, depenent de com ens sentim acompanyats i de com siguem conscients d’aquesta força, els nostres somnis s’assemblaran a allò que aconseguim o encara necessitarem més temps per obtenir-los. 

Però, si no tenim somnis o no els coneixem o ni tan sols ens ho hem plantejat algun cop, no sabrem com viure, com estar en aquest viatge que és la vida, ni ens deixarem acompanyar ni cuidar. I llavors, viure es converteix en un suplici buit que, realment, no val la pena viure i et deixes emportar fins que la vida o tu mateix acabes amb el subjecte, amb la persona o amb la vida. 

I llavors recordo la frase que els hi dic als adolescents del centre, des de fa temps quan marxen a l’IES, a casa seva o de sortida: cuida’t, deixa’t cuidar. O la frase amb la qual tanco els correus de coordinació amb els companys, companyes o altres professionals: cuida’t, deixa’t cuidar, cuidem-nos per continuar cuidant.