L’educació en el lleure: de dret a necessitat social

Sovint, quan parlem d’educació en el lleure ho fem amb lleugeresa. Tothom és molt conscient del pes i la importància de l’educació formal. L’escola, envoltada d’una arquitectura social complexa i institucional, regulada i finançada amb bona part del pressupost de la Generalitat (tot i que necessitaria més recursos!) i un sector, el dels i les mestres, docents i pedagogues organitzades que vetllen i lluiten pels seus drets i condicions.

L’educació en el lleure, a poc a poc, d’ençà de les primeres experiènciesals 70 i 80 de voluntariat, ha recorregut un camí llarg i tortuós per reivindicar-se i fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu.

No descobrirem res nou si afirmem que l’educació en el lleure és un pilar bàsic pel desenvolupament dels infants i joves, una font de valors i la millor escola de ciutadania. Avui, afirmem amb rotunditat que és el complement imprescindible de l’escola per a poder forjar persones crítiques i socialment responsables. Però el tracte que rebem de l’administració no es correspon amb l’important paper que totes li atorguen.

El joc, el lleure, l’experimentació, les sortides i estades a l’entorn natural, les activitats culturals, etc., són drets fonamentals dels infants i joves. El dret a conèixer i conviure amb altres realitats i persones, sense sentir-se jutjats, avaluats o comparats. Ser per fer i no fer per ser...

Però a l’altra cara de la moneda ens trobem amb l’organització social i laboral imposada pel món econòmic, on els adults dediquem gran part del nostre temps a treballar, en el millor dels casos entre 37 a 40 hores setmanals davant les 25 hores lectives de l’escola, i els números no surten. Bé, no surten si no apareix en escena l’economia de les cures, l’altra economia, que mira d’omplir de contingut educatiu aquest buit social en un entorn de confiança i enriquidor.

Com a alternativa necessària ens queden els avis, els cangurs, les activitats extraescolars i esportives, migdies educatius, casals, ludoteques, colònies, projectes comunitaris, el cau i l’esplai... I per aquelles que no hi poden accedir, la televisió, la consola o el carrer...

Pels afortunats, monitors i monitores formades, talleristes especialitzades, coordinadores d’activitats i pedagògiques... Conscients de la importància del seu paper, cada dia preparen tallers, jocs, sortides, colònies i un munt d’activitats per omplir aquest buit amb coherència i valors, però massa sovint com a resposta social i política ens trobem amb moltes paraules i pocs fets, que aboquen al sector al voluntariat o a la contractació pública i la precarització amb recursos insuficients.

Davant d’aquesta realitat, les Cooperatives d’Iniciativa Social i sense afany de lucre volem fer valdre precisament la feina i professionalitat d’aquests monitors i monitores, educadores amb majúscules poc reconegudes i significades que, sovint, a través d’aquesta primera oportunitat laboral, combinable amb els estudis, poden trobar un camí o vocació a seguir, malgrat les deficiències salarials i de reconeixement endèmic de la professió.

Alhora, volem remarcar la feina d’organitzacions i entitats com les nostres, que des de la convicció sobrepassen amb escreix les limitacions pressupostàries oferint una atenció i servei de qualitat a infants, joves, famílies i comunitat.

Per acabar, també agrair la feina i la confiança de les famílies, de tants tècnics i tècniques municipals d’educació, joventut, serveis socials i de l’Escola, que treballen i es coordinen amb nosaltres perquè saben que només l’acció coordinada de totes serà útil i transformadora.

Reivindiquem la importància del sector com una peça clau en l’engranatge social d’ara i del futur, que garanteix drets i que resol necessitats reals. Ara només cal que totes estiguem a l’altura.