Solastàlgia

Tot niu és un autèntic herbari que es compon de peces de l’àrea de camp dels ocells conformant un inventari botànic i plumífer a petita escala. Els nius són autèntiques metàfores visuals sobre els valors més propers a l’ésser humà: la llar, el territori, la família, l’amistat, la comunitat... Desmuntar-los posa en crisi la visió d’aquests valors i proposa una reflexió que va més enllà d’una definició agra de la veritat.

La solastàlgia explica això que se sent quan les cases del veïnatge, que solien allotjar famílies, es tornen grans superfícies de comerços i oficines; quan el bosc on jugaves s’incendia, quan pavimenten aquell parc i el tornen estacionament, o quan aixequen una tanca al camí d’accés al mar perquè s’ha convertit en propietat privada. És aquesta nostàlgia de les coses perdudes, com versen Glenn Albrecht i Tanya Huntington; és l’enyorança per la llar que ha calgut abandonar...

No és estrany que als bancs d’algun parc pròxim a l’habitatge perdut, dormi una ànima òrfena patint per un territori que es troba a faltar; hi ha qui es queda a prop de l’habitatge quan s’ha perdut per sempre (el veïnat ho sap).

Una llar és més que un munt de pedres, no és solament un sostre, és un esperit que quan es precinta queda desmuntat. Ens uneix a la casa un cert assaig de felicitat entre diverses olors; per la mateixa raó que el pelegrí s’enganxa a la petxina. Hi ha qui diu que qui està obligat a marxar, gent que ha de migrar, que fuig o la fan fora, pateix el mal de l’absència; perden la dignitat i obliden els colors, com un daltonisme social. Alguna cosa es trenca i ens cau quan cal deixar l’estada, tant se val l’edat que tinguis, de sobte comences a envellir. Mires a tot arreu i veus com es van aixecant murs de ciment. El cel també s’hi suma a la barbaritat, es torna un mur retallat i ple de dubtes, potser per això a les esglésies es desfullen camins per facilitar el viatge al paradís. La premi Cervantes Dulce María Loynaz va deixar empremta amb Últims dies d’una casa, aquella calma d’aigua sorda que cobreix les històries quan resten deshabitades i soles al mig de l’enrenou.

Quan les llàgrimes quallen, la pena es fa encara més llarga i punxen les estrebades. Les taques que queden als envans són cicatrius que pensaven desaparegudes i ara surten per mostrar les vergonyes. A la vorera es van amuntegant, damunt el sofà, la vaixella que ni tan sols s’ha estrenat, els retrats dels parents, un parell de maletes, les mantes pel fred i aquell mirall del saló que rebota les mirades de vianants quan s’acosten corriolejant amb una mica de tendresa. Altres fan com si veiessin un mort. Ironies de la vida, encara miren la finestra tot comentant que li falta un repàs de pintura.

Costa entendre com s’ha enganxat a la nostra cultura allò de què les injustícies són conseqüència de la mala vida. La solidaritat se sent malalta quan s’adona que la indignació no salva vides (la humitat obre les carns) i ara, a sobre, veu com s’imposa un gran negoci. La xifra total de desnonaments el 2022 ha estat a Espanya de 38.266, 105 al dia. Durant el 2023 va caure un 40,6% per la vaga de lletrats, a Catalunya, tot i la crisi de l’administració de Justícia, s’han executat 6.579 desnonaments, el 74% dels quals ha estat per impagament del lloguer (4.860).

Existeixen diversos silencis: el de la pols que entela els ulls i no deixa veure, el dels rellotges que no sonen i s’aboquen a terra, la mudesa de les hores que es suporten als passadissos del banc o de l’administració, dos artefactes que ballen arreplegats sense poder dissimular que encara hi ha molts privilegis per desfer. L’esclat més nu arriba quan els mesuradors de la Justícia s’acosten trepitjant tot allò que han vingut a tancar.

La majoria de les persones desnonades no protesten (sembla que només sabem fer de víctimes o botxins). Segueix l’oblit de la pobresa acarnissant-se amb els més febles, justificant el fracàs que redueix el lloc de pertinença a un dispensador d’aliments.