Acció comunitària i repoblament dels entorns rurals

El despoblament dels municipis rurals és una realitat creixent en diverses zones de l’Estat espanyol, i també a Catalunya. L’abandonament dels pobles té conseqüències importants per la pèrdua de patrimoni material i cultural, també d’elements que conformen les identitats personals i de país. Altres conseqüències tenen a veure amb l’abandó del sector agrari: pèrdua de sobirania alimentària i major dependència, pèrdua de biodiversitat, avenç dels boscos i risc de grans incendis, entre d’altres. També comporta conseqüències en matèria de governança i democràcia d’aquests indrets així com de pèrdua de qualitat de vida i serveis per les persones que encara hi viuen. Segons un estudi de la UdL, el 2019 hi havia a Catalunya 200 municipis amb dinàmiques demogràfiques altament regressives.

Per capgirar aquesta situació cal dinamitzar econòmicament i social els entorns rurals, perquè la gent no en marxi i, si pot ser, hi vagin a viure habitants que en mantinguin les cases, els nuclis, els paisatges i l’economia. Hi ha basta literatura i eines de planificació que pretenen contribuir a revertir aquesta dinàmica de despoblament (per exemple, l’Agenda Rural de Catalunya).

Alguns estudis de desenvolupament rural posen l’accent en aspectes vinculats al capital social i la governança. Això és, destaquen que els territoris rurals amb més èxit en el seu desenvolupament es caracteritzen per disposar d’un capital social fort, tant en termes de bonding (les comunitats estan cohesionades i tenen dinàmiques de cooperació i solidaritat, les seves institucions i entitats estan vinculades) com de bridging/linking (aquestes comunitats estan connectades amb altres comunitats i amb institucions supramunicipals: vincles verticals i horitzontals). Així mateix, els estudis que posen l’accent en aspectes de governança, apunten que els territoris rurals amb més risc de despoblament tenen menys espais de governança, ja siguin interns (entitats, associacions) com externs (participació en mancomunitats, agrupacions de municipis, eines de planificació territorial...,). Per altra banda, sabem que algunes experiències de persones que han anat a viure a pobles petits, no han reeixit per una manca d’integració en les dinàmiques locals.

Tots aquests elements presentats de forma ràpida tenen un punt en comú: les relacions i els vincles. El capital social és una forma de capital que resideix en les relacions i, especialment, en les de cooperació i solidaritat. I no són, precisament les relacions, la interacció, l’objecte de l’acció comunitària? Quan parlem d’acció comunitària sempre ho fem pensant en les relacions entre persones o entre aquestes i serveis i institucions. Però també podem tenir estratègies relacionals entre institucions, cosa que solem anomenar governança. Sembla clar, doncs, que treballar intencionadament les relacions en els territoris rurals, això és, fer-hi treball comunitari, és un element que ha de contribuir a frenar, si no revertir, el despoblament rural.

Anem a pams. Les relacions entre persones dels territoris rurals (que en funció de la dimensió potser hem de pensar en marcs supramunicipals des de la proximitat, subcomarques o regions naturals) han de permetre establir dinàmiques de solidaritat i cooperació. Sabem que hi ha una manca de visió estratègica dels habitants cap a la supervivència dels seus pobles (tenir cases tancades per no voler-les llogar a famílies nouvingudes, destinar-les a habitatge turístic, no passar temps d’oci als pobles, no fer servir els serveis escolars o no comprar al comerç local). Algunes actituds individualistes i mirades a curt fan que es prenguin decisions contràries al repoblament i dinamisme local, altres tenen a veure amb capacitats o exigències quotidianes. Tampoc cal pretendre que la supervivència dels petits pobles recaigui només en els seus habitants, ha de ser una estratègia de país. Ara bé, sembla clar que aquests dos elements: a) dinàmiques de solidaritat i cooperació entre habitants dels municipis i b) una visió compartida i conscient d’actuar de forma estratègica per la supervivència dels pobles, són clau a nivell intern. Aquest factor també ha de permetre disposar de processos d’acollida i inclusió de nous habitants.

Aquest increment del capital social i relacional ha de permetre densificar el teixit associatiu i comunitari intern per, posteriorment, reforçar els vincles amb altres agents de fora, tant institucionals com socials. Aquestes dinàmiques comunitàries no passen per si soles, per tant, cal posar-hi intencionalitat i recursos. Cal fer acció comunitària als entorns rurals amb aquesta visió.

Per altre costat, les relacions entre entitats, associacions i institucions, tant verticals com horitzontals —el què podem anomenar governança— també són un element clau que requereix una intencionalitat relacional (verticals són els vincles entre agents del mateix territori o altres territoris, però en un mateix nivell local; les verticals són les relacions amb agents supralocals i d’altres nivells administratius superiors). En aquest cas cal parlar d’estructures, espais i estratègies compartides, disposar d’un per a què. Parlem en, definitiva, d’organització i treball transversal; de compartir objectius entre agents i de disposar dels espais i recursos per assolir-los. Mancomunar recursos, cooperar. Aquestes dinàmiques requereixen altres eines i experteses, però també parlem, al cap i a la fi, d’estratègies relacionals per l’acció.

L’Agenda Rural ja contempla aquest aspecte de la governança, però manca l’estratègia relacional comunitària en el si dels municipis i entre aquests i la densificació de xarxes formals i informals, així com una governança pensada també en clau associativa i ciutadana. Associacions de defensa del territori, ambientals, culturals, esportives i també grups de consum, cooperatives d’habitatge, comunitats energètiques... Aquestes estructures són espais polítics i d’articulació comunitària que, en la mesura que s’enxarxin amb una estratègia comuna, poden aportar un valor molt alt per al desenvolupament local.

L’acció comunitària entesa des d’un sentit ampli és un element clau en la lluita contra el repte demogràfic, així com el treball estratègic i transversal. Caldria, doncs, reforçar els recursos per aquestes tasques en els entorns rurals des d’una lògica d’equitat i no poblacional, des d’una lògica de posar els recursos on més falta fan si, de veritat, volem un entorn rural viu i dinàmic.