Asil: Privilegi o dret humà?

Escric arran de la recent expulsió de l’Estat espanyol, cap a l’Iran, de l’activista kurd Mohammad Rahmatinia, la seva dona embarassada i el seu fill de set anys després d’haver demanat l’asil i restar retinguts durant deu dies en un soterrani a l’aeroport del Prat.

Davant d’aquesta lamentable situació cal reconstruir l’asil com a dret humà després dels esforços interessats per configurar-lo exclusivament com una prerrogativa estatal. Cal que deixem de parlar exclusivament de l’asil com a una prerrogativa de l’estat (requisits per a la concessió, legislacions estatals restrictives, quotes...,) i que ens centrem en arguments del món dels drets humans, com així es va consagrar a l’article XXVII de la Declaració Americana dels Drets i dels Deures Humans i a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Ambdues Declaracions, de 1948, buscaven, sobretot, en aquests articles concrets, encarar la crisi de persones refugiades europees a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit, pot ser l’asil alhora una potestat arbitrària de l’estat —concessió d’un privilegi— i un dret humà? La resposta és no. Anant al seu reconeixement en 1948 en dues Declaracions de Drets Humans, en queda clara que la intenció va ser cristal·litzar el reconeixement del principi del respecte de la dignitat humana com a límit efectiu al principi de la sobirania estatal.

Per tant, com a dret humà estem davant d’un dret subjectiu de titularitat individual que li correspon a cada persona que pateix persecució per diferents motius en el seu estat d’origen. I, per tant, tornem a insistir, si és un dret subjectiu, no pot ser un acte discrecional de l’estat.

Seguint aquest fil argumental, ens convé preguntar-nos quin és el contingut jurídic d’aquest dret. Com que hi ha un titular de drets —persones refugiades— i un titular d’obligacions —els tercers estats—, el contingut jurídic del dret d’asil no pot ser un altre que l’obligació de tercers estats de protegir la vida de les persones. Dit en altres paraules, l’obligació dels tercers estats de protegir el bé jurídic “vida” quan aquest pot ser vulnerat per l’acció de l’estat d’origen.

Això també em condueix a reflexionar sobre per què i quins drets tenen reconeguts les persones refugiades. La resposta és d’una senzillesa aclaparadora: tenen drets per ser persones —com totes nosaltres— i una protecció i un reconeixement complementaris donada la situació de vulnerabilitat.

En el mateix sentit, cal afirmar que si és un dret humà, el paper de l’estat no és atorgar-lo, sinó garantir-lo. Per tant, la concessió per part de l’estat no pot ser més que declarativa quan es reuneixen els requisits per ser considerada persona refugiada. D’aquesta forma apreciarem que les vulneracions dels drets humans no es cometen només per acció —estat d’origen— sinó també per omissió (no concedir l’asil quan aquest pot salvar la vida d’una persona) —tercers estats.

Aquest dret d’asil a escala estatal hauria de ser disponible, accessible, acceptable, de qualitat, participatiu i sostenible. I, alhora, s’haurien d’habilitar vies segures i legals per possibilitar la seva tramitació sense obligar que les persones que pateixin persecucions hagin de posar les seves vides en perill per arribar a Europa.

S’ha produït una transformació radical de les polítiques europees de refugi: d’un règim que intentava incorporar a les persones refugiades al projecte nacional, a un règim de refugiades que s’orienten cap al rebuig i l’expulsió de les persones que arriben a Europa a la recerca de protecció. Com pot ser que l’estatus de refugiat s’atorga cada vegada a menys persones, malgrat que d’acord amb l’Agència de Persones Refugiades de les Nacions Unides, cada vegada hi ha més població en necessitat de protecció internacional?

Buscar revertir aquest tipus de polítiques públiques i advocar per la íntegra protecció de les persones refugiades afectarà, necessàriament, als pressupostos públics. Aquest posicionament possiblement no donarà vots, però segur que ens ajuda a crear societats més justes.

Veient el què està passant, la pregunta no és “com és possible aquest horror?” sinó “mitjançant quins procediments jurídics i polítics les persones refugiades han pogut ser privades totalment de drets sense que això sigui constitutiu de delicte?”.

Havent vist que durant el fallit procés d’investidura s’ha proposat la creació d’un nou delicte de “deslleialtat constitucional o institucional”, em pregunto a veure quin partit polític s’atrevirà properament a impulsar una reforma del Codi Penal per establir “expressament”, com a fet delictiu, les violacions territorials o extraterritorials dels drets de les persones refugiades i la manca de solidaritat cap a elles.

No pot ser que quan a nosaltres ens va tocar fugir defenséssim que fos reconegut com un dret humà i ara que ens toca acollir defensem que sigui un privilegi.