Les residències per a persones amb diversitat funcional com a espai de...?

Considero que el model residencial és un espai que coarta experiències de vida i llibertats. De fet, la major part de les persones amb diversitat funcional que viu en aquesta mena d’institucions no ho han decidit de manera personal, sinó que s’han vist pressionades a habitar aquest espai segregat de la societat pel fet de necessitar alguns suports. Suports que podrien dotar-se en el seu espai privat a partir d’una persona que realitzarà assistència personal.

“La institucionalització no pot considerar-se una forma de protecció de les persones amb discapacitat ni una elecció”, explica el Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides. De fet, Elena Prous, en un article que escriu fa tan sols uns mesos enrere en el diari El Salto comenta que “a les persones com jo se’ns tanca en residències perquè a Espanya no hi ha suports dignes, suficients i permanents per a deixar de fer-ho. No hi ha voluntat política per a crear polítiques de vida independent”.

En les institucions es viuen violències que limiten la llibertat individual, ja que existeixen horaris, normes i restriccions del centre que afecten la vida diària de la persona. A més de no poder triar qui o com manipulen el teu cos. A tot això, cal sumar-li la falta d’intimitat en la vida privada al no poder accedir a viure la teva sexualitat de manera plena, o fins i tot formar la teva pròpia família.

Aquestes violències, segons Asun Pie Balaguer, professora d’Educació Social de la UOC, es resumeixen en: la pèrdua d’autonomia i de capacitat de decisió, el continu progrés de despersonalització, el foment de la submissió i la docilitat, la pauperització d’estímuls externs i la disminució dràstica de les experiències de vida. A això, podríem ampliar amb una rigidesa en les rutines sense considerar la voluntat o preferència personal, una aproximació paternalista dels serveis que es proporcionen, així com la realització d’activitats per a un mateix grup d’individus sota una determinada autoritat, entre altres.

Per tant, és essencial que s’advoqui per la desinstitucionalització i generar possibilitats de vida independent a partir de l’assistència personal i l’assistència sexual, per exemple. Ens travessa la violència institucional quan pensem en determinats cossos o capacitats, que es veuen sotmeses sense massa elecció a unes pràctiques coercitives, ja que pensar que pel fet de necessitar ajuda diària implica explícitament haver d’ingressar en una institució, és violent.

Estem lluny d’això perquè no interessa, perquè hi ha un negoci darrere que mou diners, així que almenys des d’aquí invoco als i les professionals que treballen en aquestes institucions, que s’escolti les persones amb diversitat funcional, s’abordin i acompanyin totes aquelles qüestions anteriors. I especialment en relació amb la sexualitat i la intimitat perquè la persona que resideix en el centre sigui propietària d’aquesta, del seu desig i del seu plaer.

I com es viu la sexualitat en aquests espais? Doncs bé, seria necessari que es visqués des d’uns certs principis d’intimitat, autonomia, llibertat, consentiment i la pròpia presa de decisions (decidir on, com, quan). I, per a això, és important que existeixin espais per a desenvolupar la sexualitat en el pla de l’autoeròtica, però també des de la companyia. Tot l’anterior seria el convenient, però la realitat és una altra.

Actualment, estem vivint una època de molts canvis, a molts nivells, una realitat que es desdibuixa constantment, i és important que en aquests canvis que succeeixen les persones amb diversitat funcional tinguin cabuda, presència i acció. I, per tot això, és imprescindible que els i les professionals no sols escoltin sinó que també acompanyin en aquest canvi i s’ofereixi una educació sexual de qualitat en totes les etapes evolutives de la persona, posant com a eix central la persona, però també el desig, el plaer i el cos, ja que moltes vegades abordem l’educació sexual des de la prevenció de danys (prevenció d’ETS, d’embarassos no desitjats, de prevenció d’abusos sexuals...) i és essencial que s’abordi aquesta part, però no per això cal deixar enrere tots aquests altres eixos que es contemplen en la sexualitat.

I, finalment, és crucial que s’abordi la sexualitat des d’una perspectiva de gènere i a partir d’accions concretes.

Per tant, què podem fer com a familiars, professionals o acompanyants de persones amb diversitat funcional? Doncs bé, primer de tot, és essencial no negar-los la seva sexualitat i mostrar-nos obertes a les seves preguntes; no sobreprotegir sinó informar i educar sobre pràctiques sexuals o maneres de vincular-se afectiu-sexualment amb persones del seu entorn; no infantilitzar, ni prendre decisions sobre els seus cossos sense el consentiment de la persona. Tampoc seria adequat censurar o jutjar les seves manifestacions sexuals sinó tot el contrari, afavorir espais i temps perquè puguin expressar-se, interactuar i disposar de la seva intimitat, respectant els drets sexuals i reproductius de la persona.