Somnis

“L’educació ajuda a la persona a aprendre a ser allò que és capaç de fer” (Hesíodo, poeta i filòsof grec del s. IX ac)

“L’educador social ‘complet’ apareix quan es combinen amb equilibri: competència professional, vocació i compromís social” (Nolo Tarín, educador social)

“Cal lluitar pels nostres somnis, pels teus somnis, pels seus somnis”

L’essència de la vida, a part del fet de viure i ser vida, és somniar o tenir somnis que complir o aconseguir. La vida sense somnis pot ser una mera supervivència. Sobreviure no és viure i els malsons, els somnis que interpretem des de la por i la inseguretat, ens ho recorda cada nit.

Fa uns dies va ser el Dia Internacional de l’Educació Social, el dia on al carrer, a diferents ciutats, a revistes i diaris, es van fer visibles alguns dels somnis i malsons del sistema. Va ser un dia, un matí, per alguns, de reivindicacions i lluites, i la nit d’edificis en blau. Aquell dia va ser un dia de visibilitat per a una professió artesana en l’acompanyament i la vinculació amb les persones. Una professió encara invisible que necessita ser més visible per a la resta de professionals amb qui comparteix la possibilitat d’acompanyar a persones i per aquelles altres que encara es pregunten que és ser educadora o educador social...

Aquesta professió artesanal d’acompanyament, vinculació i restauració, consta de diferents capes de somnis, de possibilitats de ser i sentir-se vida.

La primera és la professional, la necessitat de fer visible allò invisible. De sortir al carrer i demanar millores en les condicions professionals de les persones que treballen en el camp social. Sortint al carrer reivindicant la visibilitat d’uns professionals que treballen dia i nit amb etiquetes, ferides i traumes dels altres. Valentes que s’atreveixen a mirar als problemes de cara i que hi volen intervenir per trobar solucions, nous camins i restaurar ferides. Però com poder fer tot això, quan no et reconeixen la vàlua, el poder, la possibilitat de ser i estar en la part visible de les professions que acompanyen a persones? Per ser visibles, per ser reconeguts, es necessita accions com les realitzades a la plaça de Sant Jaume a Barcelona i a altres ciutats, o el reconeixement nocturn de la llum blava en edificis, però també és necessari realitzar recerca, escriure i creure en la professió artesanal que hem escollit d’acompanyament. Es necessita que aquests somnis els podem aconseguir amb la unitat de totes les forces del sistema i de les institucions on es treballa. I el somni de l’escriptura, de donar a conèixer les nostres accions de forma clara, concisa i objectiva per poder ser entesos com a professionals i artesans.

La segona són els somnis que sorgeixen del propi acompanyament a les persones, de l’ideal de provocar i viure el canvi, del somni d’aconseguir restaurar ferides i traumes i assimilar-los en el present de cada persona acompanyada, donant-li el seu espai. El somni ideal i utòpic d’una professió, que va més enllà de les demandes i les reivindicacions. Són els somnis de poder provocar canvis, de sanar ferides i acceptar traumes. Són els somnis de treure etiquetes i transformar-les en altres o, simplement, de mirar a la persona des del respecte i sense judicis. Els somnis de reconstruir persones que no es creuen persones, la possibilitat d’estar a la vida en ser i formar part de la vida. Canviar la possibilitat de sobreviure pel fet de viure. O, simplement, transformar malsons en somnis.

I, finalment, sostenir els somnis de les persones que acompanyem. Intentar que no reneguin d’aquests somnis i que arribin a aconseguir-los, lluitant al seu costat, donant suport i suport en el difícil viatge de trobar i escollir un somni i mantenir les forces per arribar-hi. Persones que acompanyem des del saber fer d’una professió i d’uns artesans que intueixen i coneixen el que es fan, encara que les dificultats, culturals, socials, econòmiques i institucionals, hi són presents i fan que qualsevol petit canvi cap endavant pugui ser un endarreriment més gran posteriorment.

Somnis que es troben amagats sota les diferents cuirasses que els nostres usuaris utilitzen per protegir-se i protegir les seves ferides i que no accepten treure o compartir. Somnis que dificulten el nostre dia a dia, però no haurien de dificultar la nostra tasca d’acompanyament. Somnis senzills com desitjar una família, retornar a casa, tenir una llar, aprendre escacs, robòtica o programació. Somnis com que em mirin d’una altra manera, aprendre a valorar-se, a creure en allò que fa, que s’acabin els combats i les guerres, per poder tornar a casa, o allò que quedi d’ella. Somnis que els apropin a la vida, a la vida més enllà de les institucions o situacions que viuen o mal porten dia a dia i que, uns quants veiem i altres jutgen. Somnis que abans eren malsons i es converteixen en desitjos. Somnis, com els de tothom, com els de totes les persones del món. Somnis que ens fan viure i, que, d’alguna manera, els artesans de l’acompanyament a les persones, apropen a aquelles que intenten creure en si mateixes.