Envelliment laboral actiu dels treballadors i treballadores dels centres especials de treball

Arran de la recent convocatòria de subvencions de l’any 2023 per a llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat afectades per envelliment prematur en centres especials de treball, m’agradaria fer una sèrie de consideracions com a professional que treballa en aquest àmbit. 

La convocatòria, enguany en segona edició, és en si mateixa positiva, ja que suposa una prova material que l’administració pública, almenys la catalana, reconeix la problemàtica de pèrdua de capacitats laborals de forma prematura de les persones treballadores amb una discapacitat i manté l’aposta clara de l’any passat en donar suport a aquestes persones. A més a més, penso que el principal encert d’aquesta convocatòria d’ajuts per a centres especials de treball és el fet de garantir a través de professionals experts aquest acompanyament, que complementen un espai que potser quedava un pèl orfe d’atenció quan una persona treballadora amb discapacitat d’un CET s’enfrontava a la seva última fase de vida laboral normalment amb un augment d’incidències i problemàtiques necessàriament associades. 

Tanmateix, penso que encara hi ha marge de millora en aquest tipus de suports. En primer lloc, s’ha d’avançar en els criteris de valoració d’una situació de pèrdua de capacitats laborals provocada per la discapacitat que pugui patir una persona. Tots sabem que hi ha diferents tipus de discapacitats i que la concurrència i les afectacions en cada una d’elles són molt diferents. És important poder determinar en quina edat solen aparèixer aquestes afectacions, quines diferències s’observen en relació amb persones sense discapacitat i la comparança entre les diferents discapacitats.

Però si volem aprofundir en l’estudi d’aquest fenomen en relació amb el col·lectiu de persones amb problemes de salut mental, la cosa encara es complica més. D’entrada hauríem de conèixer quins diagnòstics en salut mental són més sensibles al fenomen i si hi ha medicacions psiquiàtriques que puguin accelerar-lo. En relació amb aquest col·lectiu, penso que encara ens falta tenir proves i estudis ben elaborats que ens defineixin de forma clara quines són les principals competències laborals que es veuen afectades per mor de l’edat i sobretot quines evidències de detecció podem usar.

L’àmbit de la salut mental engloba un conglomerat enorme de diferents afectacions i diagnòstics que moltes vegades dificulten l’anàlisi global. No és el mateix estar diagnosticat d’episodis de depressió i mania, que d’una esquizofrènia, ni tampoc afecta igual posseir un diagnòstic d’un trastorn de l’espectre autista que un trastorn de la personalitat amb problemàtica de consum de tòxics associada. A més a més, en l’àmbit de la inserció laboral en salut mental trobem en molts casos que persones que perden capacitat productiva de forma prematura també poden mitigar aquest fet amb una gran experiència laboral en segons quins sectors productius. Així doncs, seria molt interessant i innovador trobar una eina de valoració de la pèrdua de productivitat laboral a causa de tenir un diagnòstic en salut mental que vagi més enllà de fixar una edat o un grau de discapacitat com es fa ara en aquests ajuts als CET. 

Per tant, és important que la investigació avanci en paral·lel a aquestes mesures socials, per tal de poder millorar l’efectivitat de les ajudes i repercutir en la millora de l’acompanyament de qualsevol persona amb una discapacitat en el trànsit de la seva vida laboral cap a una jubilació activa, dinàmica i inclusiva. I la posada en escena de les universitats en estreta col·laboració amb les entitats hi pot jugar un paper fonamental per fer avançar en aquest àmbit encara massa desconegut del món de la discapacitat i en especial de la salut mental en particular.